El precipici interior

Fa algunes setmanes passava uns dies a la masia boada-Parera, on va arribar de visita un grup d’artistes plàstics amb qui vam estar xerrant de temes variats i estimulants. Una de les històries que van sorgir, de la mà del pintor Manel bosch, va ser l’accident patit per l’artista Joaquim Mir, que, mentre pintava en solitud al torrent de Pareis, prop d’un espadat, va perdre l’equilibri i va caure al fons de l’abisme, on va passar algunes hores inconscient fins que, estranyats per la tardança, alguns amics van sortir a buscar-lo. No se sap del cert a què es va deure la caiguda, si a una insolació, a la desnutrició provocada per una vida dissoluta i solitària, a un desengany amorós. La qüestió és que en Mir va patir una crisi que va portar la família a decidir ingressar-lo en una clínica mental. el pintor va romandre a l’institut Pere Mata de Reus des de l’11 de gener del 1905 fins al 28 d’octubre del 1906. “i des d’aleshores va pintar molt millor”, va acabar en Manel bosch el relat.

La doble caiguda d’en Mir en l’abisme –la real, al penya-segat; la metafòrica, a la institució mental– el va conduir a una serenitat pictòrica fins aleshores desconeguda, segons comenta l’enric Jardí a la seva obra sobre la vida del pintor.

Les crisis ens trenquen, ens despullen. tots portem dins un precipici en què hem de caure per alliberar-nos-en. Costa de veure’l. Costa d’admetre’l. i condiciona els nostres passos, que s’hi acosten i se’n distancien segons siguin les nostres forces, els nostres desitjos, les nostres necessitats. totes les caigudes evoquen d’alguna manera l’última, la inevitable i definitiva, la que arribarà es faci el que es faci –el suïcidi sempre m’ha semblat, més que qüestió de covardia o valentia, un acte d’impaciència–. És el desconegut, l’ingrés en allò que no controlem.

Potser en Mir va tenir pensaments similars mentre s’acostava a la vora on s’acabava la terra i començava el buit. i cansat de coquetejar amb el perill, de fer equilibris sobre la por, va decidir fer un pas més. No cap a la mort, sinó cap a una nova vida. Una vida sense precipici interior. ●