“No puc tenir miralls a casa”

El documental ‘Petricor’, de Victòria Morell, s’endinsa en el drama de l’anorèxia

Es una manera de morir a poc a poc, a través de la fam, les purgues i les autolesions. Una espasa de Dàmocles que no desapareix, perquè les malaltes d’anorèxia (majoritàriament són dones) saben que, encara que es curin, poden recaure.

A la cineasta Victòria Morell la van internar quan tenia 19 anys. I va a estar ingressada fins als 21. “Sempre vaig tenir ganes d’explicar-ho, però no sabia com; volia anar més enllà i mirar d’explicar per què s’arriba a aquest punt i per què, amb tantes maneres de morir ràpid, es tria aquesta agonia lenta”, explica a aquest diari amb motiu de la participació del seu documental Petricor a l’Atlàntida Film Fest de Palma.

Petricor és el vehicle que ha triat per narrar el seu patiment, ara que està “emocionalment preparada”. El film s’endinsa en les vivències de tres dones de diferents generacions que tenen la mateixa malaltia. La María Luisa, de 78 anys; la Neus, en la trentena, i la Magdalena, de 48 anys. Totes tres miren de superar les seves pors amb l’ajuda de la psiquiatra Iratxe Aguirre, referent de la unitat de trastorns de conducta alimentària de l’hospital Son Espases de Mallorca.

Els temors de la María Luisa es remunten a fa molts anys: “Sempre ha estat malalta. La van ingressar als 13 anys, però llavors no se sabia què tenia. La castigaven davant del plat perquè mengés. Es va casar i va tenir fills, però a partir dels 60 anys va tornar a estar malament una altra vegada, tirava el menjar, es feia talls als braços i la va tornar a ingressar a causa de la incomprensió de la seva filla, que no podia entendre que la seva mare patís una malaltia d’adolescents”, diu Morell.

Va arribar un moment que la doctora Aguirre “es va plantejar deixar morir la Magdalena des de l’ètica”. “Estava en estat d’inanició. Temia beure aigua per por d’engreixar-se. Després d’uns quants intents de suïcidi, va entrar en coma”. Però la metgessa va trobar un remei, una operació cerebral de neuroestimulació que regula el pensament obsessiu

“Quan estaré tranquil·la? Quan em sentiré en pau amb el meu cos?”, es pregunta la directora

convulsiu. “La Magdalena encara és anorèxica, però pot caminar i sociabilitzar”.

La Neus va arribar a l’hospital amb 14 anys: “Va transformar el silenci de casa en autolesions. S’ha fet molt mal”. És mare d’una nena i “se sent culpable, perquè va recaure quan la criatura tenia un any. La van tornar a ingressar i creu que va abandonar la seva filla”. Després d’anys de teràpia, està recuperada.

Totes aquestes dones tenen en comú una relació complicada amb les seves mares. La teràpia mira d’explorar aquest dolor, tot i que la Victòria assenyala que hi pot haver altres causes per patir anorèxia, “genètiques i socials”. Va fer la seva primera dieta als nou anys i va començar a vomitar als 13 anys. Està recuperada, però no pot evitar demanar-se: “Quan estaré tranquil·la?, quan em sentiré en pau amb el meu cos?”, perquè el dolor persisteix: “No puc tenir pas miralls a casa meva”.

Petricor és l’olor de terra molla. A Morell li fa tornar a a la infantesa: “És metafòric, perquè durant els dos anys d’internament no vaig poder plorar. Quan ho vaig fer, em vaig sentir alliberada”, explica. ●

LV La María Luisa conviu amb l’anorèxia en la vellesa