La cançó que ens va portar fins allà

Mentre al Sud puguem continuar entrant als lavabos, anant a restaurants i passant la nit als hotels, podrem dir que les coses han anat a millor. Però no saps mai qui està a l’aguait per fer-te caure una altra vegada”.

Mavis Staples (Chicago, 1939), la petita de The Staple Singers i l’única que encara viu de tota aquella família de músics que combinaven gòspel, soul, folk i rythm & blues, va fer aquestes declaracions quan Donald Trump era a la Casa Blanca.

Sabia de què parlava. La seva família procedia del Mississipi i ella s’havia conreat en el circuit gòspel del sud, als anys cinquanta. Ja als seixanta posaria el seu prodigiós talent al servei de la lluita pels drets civils. Un període històric de canvis als Estats Units que vindria en bona part invocat per la música.

El seu pare, Pops Staples, havia reclutat els germans Cleotha, Pervis, Yvonne i Mavis per formar una banda. El dia que van conèixer Martin Luther King en una església presbiteriana va dir als seus fills: “M’agrada aquest home, m’agrada el seu missatge. I si ell pot predicar-lo, nosaltres podem cantar-lo”.

Així va ser com la família va començar a escriure cançons que cridaven a la llibertat. Freedom highway va ser la primera. I Why am I treated so bad? va resultar ser la favorita del Dr. King. “Cantareu la meva cançó aquesta nit, oi?” El reverend predicava i els Maples posaven la sintonia: amor, amor propi, un nou despertar... Els seus temes es convertirien en la banda sonora de la resistència. I King s’hi acabaria inspirant.

La Mavis recordaria dècades més tard que no va perdre mai la fe en la humanitat, malgrat la