La proposta de matrimoni de Bob Dylan

Sembla que al seu dia no ●

va transcendir, ja que ho va revelar la mateixa Mavis Staples (Chicago, 1939) anys després a un mitjà de Detroit. La cantant i benjamina dels Staples va rebre una proposta de matrimoni de Bob Dylan. Tenia 23 anys i continuava a la banda, sota la tutela del seu pare. Va declinar. “Era massa jove”, va dir, segons la biografia del crític del Chicago Tribune,

Greg Kot, autor d’un documental sobre The Staples. La Mavis es casaria amb un home que li exigiria que deixés de cantar. Hi va haver divorci. brutal reacció opressora per part de l’establishment i les forces policials. Déu estava de part seva...

“Sabia que estava fent el correcte i tenia suport al meu voltant: el meu pare, la meva família, el Dr. King, i tots els qui lluitaven per la llibertat”, deia recentment en una entrevista a Rolling Stone.

Dins de The Staple Singers era ella la que s’encarregava de fer vibrar la gent. La veu de la Mavis, la seva grapa, el seu sincretisme estilístic, era la garantia que l’eventual bonisme folk de papa Pops – Respect yourself i d’altres– acabaria agitant les masses en una dècada com la dels setanta. Així va ser com passarien a la història per haver donat peu a un dels grans himnes de la lluita afroamericana: I’ll take you there.

“Et portaré allà / A un lloc on ningú no plora / on ningú no està preocupat / ni hi ha caretes somrients / que menteixen a les races”.

La Mavis convidava a tocar el cel amb tot just dos acords. Fent servir la fórmula gospeliana de crida i rèplica entre solista i cor, el tema construïa un món imaginari per a la gent on els drets civils havien triomfat. La lluita havia tingut èxit. El tema era part de l’àlbum Be altitude: Respect yourself, del 1972, any de gran collita per a la música popular, tal com recorda aquesta sèrie de La Vanguardia.

Però com passa de vegades amb els grans èxits, aquest tema tenia molt de Frankenstein. Per començar, la identificable línia de baix coincidia amb la d’una cançó reggae escrita tres anys abans per Harry Johnson. A més, els Staples la van gravar en els mítics estudis d’Alabama, els Muscle Shoals Sound Studio, que havien obert un grapat d’extraordinaris músics de sessió. Aquells nois blancs havien acompanyat Aretha Franklin en el seu primer gran hit, I never loved a man (the way I love you), i els Rolling Stones acabaven de parir-hi Brown sugar i Wild horses. Poca broma.

Atreien artistes de tots els Estats Units i de la Gran Bretanya –des de Wilson Pickett fins a

Paul Simon o Cat Stevens– perquè aquests músics tenien l’ànima del rhythm & blues. De fet, són ells els que toquen els instruments a I’ll take you there. I s’encarreguen d’erradicar tot ressò kumbaià.

La cançó reserva solos per a les tres germanes i per a en Pops, però quan se sent la veu de la Mavis dient “Papa, ara, papa!”, donant peu al solo de guitarra, és Eddie Hinton qui l’interpreta. Igual que el baix l’assumeix David Hood o Terry Manning posa l’harmònica i la guitarra elèctrica, Roger Hawkins toca la bateria i Barry Beckett el teclat. Els vents es van gravar als Artie Fields de Detroit i les mescles es van fer a l’Ardent Studios de Memphis. Allò va ser la bomba.

La flaire feeling good del tema el va portar directe al cim dels més venuts el maig del 1972. I tenint en compte que va competir aquell any amb altres himnes incontestables, no és poca cosa la dada que la revista Rolling Stone la va situar dècades després entre les 500 millors cançons de tots els temps. El senzill més exitós i reconeixible de la carrera de mig segle dels Staples va ser també la pista d’enlairament de la magnífica Mavis Staples. ●

PRÒXIM CAPÍTOL: “SMOKE ON THE WATER”, DE DEEP PURPLE

Passaria a la història com un dels grans himnes de la lluita pels drets civils, era la banda sonora de la resistència