“Ploràvem recordant com cridava a la seva mare quan la violaven”

L’àvia Lee Ok-Sun em va dir que m’explicaria la seva història perquè cap altra dona no patís el que ella havia patit. “No sé què és la felicitat, no he estat mai feliç” em va dir. Va ser esclava sexual per a soldats.

Sí, com milers de coreanes adolescents, les anomenaven dones de consol de l’exèrcit imperial japonès que estava en plena febre imperialista, i ho van ser des de principis del segle XX fins al final de la II Guerra Mundial.

Com va arribar a això Ok-Sun?

Ok-Sun pertanyia a una família camperola molt pobra, el seu somni era anar a l’escola i els seus pares, enganyats o no, van acabar donant-la en adopció i prometent-li que així podria anar al col·legi.

Quina edat tenia?

Als 16 anys la van portar a una caserna a la Xina enmig del no-res, a una estació de consol,

on coreanes i xineses vivien amuntegades. Va viure atrocitats, les violaven reiteradament. “Érem com un lavabo públic”, em va dir. Va passar per tantes malalties de transmissió sexual que va acabar estèril.

Cap soldat no va ser capaç d’apiadar-se del dolor d’aquelles nenes?

N’hi va haver, alguns els deien que s’assemblaven a les seves germanes petites i només xerraven amb elles, d’altres s’hi enamoraven, però la majoria eren brutals. Hi va haver suïcidis, pallisses i assassinats, hi ha testimonis aterridors.

Vostè va arribar a plorar amb Ok-Sun?

Sí, quan em narrava la seva vida mirant a terra ploràvem recordant com cridava a la seva mare mentre la violaven una vegada i una altra.

Va tornar a Corea?

Ho va fer al cap de 55 anys. La societat coreana i fins i tot les seves pròpies famílies les rebutjaven i va acabar en un refugi per a aquest tipus de dones als afores de Seül, les cases de compartir, en deien.

La crueltat de no acceptar les víctimes devia ser devastadora.

És una segona agressió, un problema social que em va portar a escriure aquesta obra i que va passar a Malàisia, les Filipines, Birmània... Les víctimes havien d’estar callades.

Elles se sentien culpables?

Sí, consideraven que el que els havia passat era el seu destí.

Quan la va conèixer vostè?

A la casa de compartir. Cada cop en queden menys, d’aquestes dones, i em semblava necessari que el món conegués aquesta història silenciada després d’un acord bilateral entre el Japó i Corea del Sud el 1965.

Molt injust.

I un pacte (2015) pel qual Tòquio va donar a Corea 7,6 milions d’euros per a fons humanitaris i Seül es va comprometre a no elevar la qüestió a escenaris internacionals.

Continuen sense ser reconegudes?

Ara reben visites d’universitaris i activistes, però les que queden se senten molt soles. Em va sorprendre la bondat d’aquestes dones i el seu sentit de l’humor. Ok-Sun treia la força de l’amor. Va criar un fill del seu segon marit al qual va estimar molt, però va morir.

Els seus marits la van tractar bé?

El primer se’n va anar de casa poc després de casar-s’hi i Ok-Sun es va quedar a càrrec dels seus pares; el segon era un jugador. Cap víctima de l’estació de consol va tenir sort, però com que havien tingut una vida tan dura simplement acceptaven el que els venia.

Que injust.

Per això vaig voler escriure aquest còmic, narrar la duresa de la vida d’aquestes dones. A Ok-Sun li va venir la regla per primera vegada a la casa de consol i va pensar que l’havien rebentat per dins. No sabia res de la vida.

I quan una quedava embarassada?

Continuava rebent homes. Quan naixia el nadó se l’emportaven, ningú no sap què se’n va fer, d’ells.

Al seu llibre, malgrat les barbaritats que van patir aquestes dones no hi ha violència.

No volia que les víctimes tornessin a passar pel que van passar en veure imatges explícites dels horrors que van patir.

Molt considerada.

El nivell de violència a què estem exposats és tan alt que ens hem insensibilitzat. Crec que visualitzar aquella violència la banalitza.

Continuen esperant una disculpa?

El seu gran desig és tornar a l’època anterior al seu segrest, però, com que això és impossible, l’únic que demanen és una disculpa oficial del Govern japonès i que incloguin la seva història en el sistema educatiu del Japó, perquè la societat japonesa la desconeix.

Com l’ha afectat a vostè?

Jo estava passant una època dura tant econòmicament com emocionalment, i encara que no tinc cap religió ni fe en Déu, la tinc en les dones, sé que totes m’ajudaran i és el que va passar amb aquest llibre.

Com van acollir el seu llibre a Corea?

Els mitjans de comunicació s’hi van bolcar i moltes dones joves que no sabien el que havia passat s’ho han fet seu. És esperançador.

Xavier Cervera