La Vanguardia (Català-1ª edició)
La festa del poblat
Devaluat per la lògica depredadora del negoci del futbol, el trofeu Joan Gamper ha perdut identitat però no ambició recaptatòria. L’avarícia del calendari va arribar a convertir el trofeu en una nosa, que el club intenta recuperar sabent que ja no serà el ritual iniciàtic de cada temporada. Aquest any, i també a causa de les circumstàncies, el Gamper ha volgut reforçar l’autoestima i les expectatives col·lectives gràcies a l’aposta temerària de fitxatges que només es podran pagar si tot surt molt bé o miraculosament bé.
El president Joan Laporta subverteix els principis d’Adolfo Suárez: encara que racionalment no pugui prometre gaire, promet molt. Que en comptes de dir-se trofeu Joan Gamper ara es digui Festa del Gamper (Gamper Fest en l’idioma turistià) certifica la voluntat d’alegria i també la submissió al turisme i a l’esperit infantil encarnat per la trepanació, incorregible, de l’speaker. Instal·lat en l’adhesió incondicional com a única ideologia (Xavi va demanar que els mitjans de comunicació també s’afegeixin a la inèrcia positiva), el club aposta per un barcelonisme d’eufòria com a únic protocol per propulsar una nau construïda amb presses i un finançament incert. Comparat amb l’assistència prepandèmica, el públic ha respost relativament. Però el joc espectacular de la primera part –i la golejada, que l’estadística convertirà en gesta irrefutable– va permetre als tribuneros aixafaguitarres treure a passejar l’argument, sempre desagradable, de la debilitat del rival.
Sabem per experiència que l’eufòria és destructora, però Lewandowski va actuar com una navalla suïssa, polivalent i eficaç, molt ben acompanyat per Pedri i Dembélé. A la llotja, Laporta s’anava inflant amb la satisfacció de qui lidera el poblat com en una aventura d’Astèrix. La novetat és que, contravenint la jerarquia reglamentària, Laporta actua com a Obèlix. Mentre imagina quants porcs senglars devorarà per celebrar una primera victòria simbòlica, delega en Xavi Panoramix el repartiment de les dosis de poció màgica.
Queda, com a propina, l’adeu desossat de Riqui Puig. Si s’acumulen les declaracions d’amor convenientment reconvertides en desencís s’obté un concentrat d’identitat contradictòria, amb una gran facilitat per oblidar els propis excessos i pactar un silenci tàcit. Íntimament, però, molts intuïm que Puig no ha jugat prou per saber si hauria pogut fer alguna cosa més. A la pràctica, l’han perjudicat ingredients adossats a la percepció futbolística que, per desgràcia, són cada vegada més rellevants. La veu, el pentinat i el posat d’exquisidesa pre
Lewandowski va actuar com una navalla suïssa, polivalent i eficaç
coç excitaven les reaccions primàries no solament dels seus adversaris sinó també de molts culers. Culers que, contrariats, renunciaven a tenir paciència per concedir-li el benefici del dubte, acostumats, per una estranya maledicció del paladar, a tolerar molt més el compromís dels mediocres que l’exhibicionisme d’una voluntat de genialitat mal gestionada. Puig se’n va i, com a l’última vinyeta de les històries d’Astèrix, acaba emmordassat com el bard que desafina mentre el poblat continua celebrant la festa. Perdó, the fest.