Examen d’europeisme

Si calgués avaluar la posada en marxa del pla d’estalvi energètic, el resultat seria probablement un suspens. Les mesures, que van entrar en vigor ahir, han estat acollides amb escepticisme per la ciutadania i han aixecat un cert enrenou polític. Això sí: la qualificació seria més de suspens moderat que d’insuficient manifest. Perquè, al front polític –descomptada l’habitual sortida de to d’una Díaz Ayuso obsessionada a mantenir la seva quota de pantalla–, les crítiques d’oposició, comunitats i ajuntaments han tingut en general un to constructiu. I el mateix pot dir-se de les reaccions obtingudes ahir per La Vanguardia i altres mitjans en el comerç o l’hostaleria. Pel que fa al Govern central, com va passar en algunes fases de la pandèmia, hi ha hagut un excés de confusió en la comunicació de les mesures, però és just reconèixer que la variada casuística fa que la seva aplicació sigui inevitablement complexa.

El terme insuficient, en el sistema educatiu, va ser substituït per l’eufemístic necessita millorar i posteriorment per un asèptic no assolit. Així que el repte és passar a assolir un raonable nivell d’aplicació de l’estalvi energètic. Aquest objectiu, en els mesos de calor, podria situar-se en algun punt entre els 27 graus que estableix l’Executiu i la temperatura àrtica que solen imposar alguns restauradors i comerciants. Fracassar en aquest compromís implicaria l’aplicació de mesures indesitjades, perquè la Comissió Europea es reserva el dret a decidir pel seu compte les retallades en cas d’incompliment.

Que Espanya sigui un país molt poc dependent del gas rus té una importància relativa. Per solidaritat amb la resta de socis europeus, sembla obligat assumir que a l’estiu fa calor i que la nit és fosca. El que no és coherent és desentendre’s de la crisi energètica i, d’altra banda, acceptar com si fos un dret adquirit que el Banc Central Europeu continuï destinant milers de milions d’euros procedents de països del nord a contenir les primes de risc d’Itàlia, Espanya i Grècia. Més enllà que hagi tingut més o menys encert l’administració en el disseny de les mesures, és irrenunciable la responsabilitat de la ciutadania.