Extensió jurídica del jo

Estem molt sols. N’estem des que la civilització industrial va disgregar la relació comunitària de les societats tradicionals i des que les ciutats es van convertir en immensos contenidors d’individus desarrelats i inconnexos. Tanmateix, a les societats industrials encara hi havia espais de relació: els sindicats, els cafès, el partit, l’església, el barri. Amb la postmodernitat i l’exasperació de l’individualisme s’han desfibrat tots els lligams.

La crisi de la parella és l’expressió més íntima d’aquest desfibrament. Ara la continuïtat d’una parella depèn, essencialment, del superàvit de plaer que s’hi ha obtingut després de restar-ne el cost de l’esforç que la vida en comú representa. La parella es trenca tan bon punt el plaer minva o bé quan un dels seus membres troba oportunitats més efervescents a l’exterior. La cultura dominant fa que el valor de la lleial

L’època del desig és la més insatisfeta i desolada de la història

tat hagi estat radicalment substituït pel valor del profit i la satisfacció personals. És la culminació de les relacions kleenex: usar i llençar.

Aquest canvi de perspectiva (de la parella al jo) afavoreix (per no dir que fomenta) la desestructuració familiar i, per tant, afecta decisivament les generacions educades en aquest context. Com que en aquesta època preval el profit i la satisfacció personal per damunt de tot, els fills han deixat de ser una afirmació de generositat per esdevenir extensions jurídiques del jo: les expressions “tinc dret a tenir fills” o “tinc dret a avortar” han substituït en la jerarquia de valors l’expressió “em dec als meus fills”.

Moltes problemàtiques de la infància i l’adolescència es volen resoldre amb receptes tècniques (psicòlegs, metges, fàrmacs). Tothom sap que aquestes problemàtiques responen a l’egocentrisme, l’expansió del qual no és casual: el fabriquen a granel les indústries i les xarxes que nodreixen internet, el liberalisme a ultrança i l’esquerra de l’autodeterminació individual. ¿Que no és xocant que, en plena època de l’empoderament, l’angoixa vital sigui una plaga? L’ús massiu de tranquil·litzants, antidepressius i drogues il·legals revela una insatisfacció tan general, que hauria d’alarmar. Vet aquí una paradoxa invisibilitzada: l’època que ha entronitzat el desig és la més insatisfeta i desolada de la història. ●