Les cineastes marquen el pas

Carla Simón, amb l’aclamada i internacionalment premiada Alcarràs, ha estat l’últim exemple del triomf d’una nova i brillant generació de directores de cinema. Poc abans que obtingués l’Ós d’Or a Berlín, Neus Ballús i Clara Roquet havien estat les grans triomfadores dels premis Gaudí.

La renovació del cinema espanyol l’estan liderant en gran part aquestes directores, com s’ha vist als premis Goya a la millor direcció novell dels últims cinc anys, en què Carla Simón, Arantxa Echevarría, Belén Funes, Pilar Palomero i Clara Roquet en van ser les guanyadores. És la constatació del talent desbordant d’una nova generació de dones cineastes amb una mirada sensible, detallista i decidida. També forma part d’aquesta nova fornada Celia Rico, sevillana establerta a Barcelona que, amb el seu Viaje al cuarto de una madre, va optar a quatre Goya, va guanyar tres premis Gaudí i ara està embarcada en una segona part del viatge maternofilial que retratava la pel·lícula.

Moltes d’aquestes noves cineastes, bastantes d’elles catalanes, han sortit de la Universitat Pompeu Fabra i de l’Escac, l’escola de cinema de Barcelona, que en alguns casos han suplert amb un gran esforç des de la producció l’absència d’una indústria cinematogràfica real, i en què projectes compartits de final de carrera van acabar convertintse en òperes primes.

D’altra banda, Roquet s’ha format també a Colúmbia, Palomero té un màster de l’escola de cinema de Sarajevo i Simón va ser a Londres i al programa de realització de curts de la Berlinale. Han estudiat i han sortit fora, han après, han tornat i fan un gran cinema.

Totes aquestes realitzadores tenen una nova manera d’entendre el cinema. Moltes han compartit centres de formació, equips tècnics o productors. Coincideixen a fer un cinema desacomplexat, pròxim a la realitat i arrelat en l’experiència personal, i entenen el procés de rodatge com una tasca de tot l’equip, format per gent molt implicada en el projecte. La seva mirada fresca i nova palesa, sens dubte, que el nou cinema català i espanyol és femení.

Els ha costat molt d’arribar fins aquí i es mereixen poder disposar de més pressupostos per desenvolupar els seus projectes més enllà del cinema intimista que es veuen obligades a fer per falta de producció, perquè un dia es pugui parlar del cinema dirigit per dones sense sensació d’excepcionalitat, només perquè és bon cinema. ●

Noves directores triomfen amb les seves pel·lícules en el cinema català i espanyol