Russocentrisme

Amb els llibres passa com amb els llocs que visitem: si hi tornem, l’experiència mai no és la mateixa. De vegades, en una primera lectura no se’t revela tot el sentit d’una obra, i si l’agafes anys més tard, descobreixes que un passatge al qual només vas parar esment de passada atresora una veritat que et talla l’alè.

El temps ens fa lectors menys apressats. Revisito El cel protector de Paul Bowles, aquest clàssic modern que m’entusiasma des dels anys que vaig viure a Tànger. La trama? Uns viatgers nordamericans, més innocents del que es pensen, s’endinsen a l’Àfrica de la postguerra, i lluny de la seva llar acaben desorientats i gairebé destruïts. Em sacseja la reflexió de Port Moresby sobre la nostra tendència a pensar (il·lusòriament) que la vida és un “pou inesgotable”, quan en realitat “tot passa un cert nombre de vegades, molt poques”. En l’adaptació cinematogràfica, aquestes paraules, dites pel mateix escriptor en un cafè de Tànger, serveixen com a colofó. Si fa un lustre m’haguessin preguntat quantes vegades pensava tornar a Sant Petersburg, no hauria sabut especificar un número, acostumada des dels temps d’estudiant a passar part de les vacances allà. Ara, els eslavistes veiem aquesta perspectiva amb incertesa. Com una metàfora perfecta d’aquests temps, ja no hi ha vols directes a Rússia, la qual cosa reflecteix la llunyania que s’ha instal·lat entre nosaltres. Però… voldria tornar-hi? Llegeixo que un 60% de la població, segons una enquesta del diari Kommersant, donaria suport a un segon intent de prendre Kíiv. Encara que agafem amb pinces aquestes dades, la invasió d’Ucraïna, com un final en diferit de l’antiga Unió Soviètica, marca el fracàs col·lectiu de Rússia, o almenys d’una part de la seva societat, convençuda que els crims de guerra són mals necessaris. Diu un vers de Tiútxev que Rússia no es pot entendre amb la raó, que només s’hi pot creure, i sens dubte això mateix ho apliquen a Putin.

Fins i tot lluny del país més extens del món, ens arriba la propaganda tòxica del Kremlin. En l’argot militar hi ha el terme maskirovka, referit a tècniques d’engany, camuflatge i desorientació. És una pràctica antiga, però es va perfeccionar a l’època soviètica, i Rússia, com a alumna avantatjada, la fa servir en tots els àmbits. En aquest costat del mapa hi ha creadors d’opinió –alguns dels quals poca cosa sabien d’Ucraïna més enllà del seu qualificatiu de “graner d’Europa” i de l’accident de Txernòbil– que repeteixen el marc mental putinista segons el qual els ucraïnesos no són subjectes polítics independents. Els redueixen a víctimes de l’imperialisme estatunidenc, com si només les superpotències tinguessin dret a una veu pròpia, i així es converteixen en portaveus de l’imperialisme rus. Després també hi ha els empipats per l’atenció mediàtica envers Ucraïna: en un exercici comparatiu expeditiu, al·ludeixen a altres conflictes i crims, però el resultat d’aquesta guerra de comparacions és dividir les víctimes. La maskirovka no sap de fronteres, no distingeix esquerra o dreta. Persegueix la simplificació, el relativisme, la polarització.

Són els mateixos que van titllar els retrats d’Olena Zelenska a Vogue (van llegir l’entrevista?) de frívols. No soc una gran amant d’Annie Leibovitz en la faceta de fer fotos icòniques de polítics i famosos, però sí de la primera etapa fins al seu treball a la guerra dels Balcans (vegeu Annie Leibovitz at work). La fotografia, va dir la seva parella d’aleshores, Susan Sontag, és participar de la vulnerabilitat del subjecte retratat. Enfront del secretisme de l’entorn de Putin, la mirada a càmera de Zelenska va alterar de nou els qui es troben més còmodes amb una Ucraïna sense rostre ni veu. Es parla massa d’un país sotmès a una agressió atroç, que inclou l’amenaça de desastre nuclear o les violacions grupals? “Resulta estrany parlar d’extermini ucraïnès i moda ucraïnesa en la mateixa conversa i, no obstant això, aquesta és la dissonància cognitiva de l’actual Ucraïna”, llegim a la revista. També van escandalitzar les imatges d’ucraïnesos prenent el sol al seu país, però no les de turistes russos a Crimea. A la coberta de la revista Stern, en canvi, veiem el rostre de Schröder, convertit en correu del tsar. Comenta que Putin és partidari d’una solució negociada (sempre que sigui amb les seves condicions). Gesticula: “Qui creu seriosament que un president rus renunciaria a Crimea” i recorda, cínicament, que l’aixeta del Nord Stream 2 continua allà. ●

Fins i tot lluny del país més extens del món, ens arriba la propaganda tòxica del Kremlin

FERRAN MATEO