‘El dia que va morir Marilyn’

Les ressaques commemoratives són cada vegada més fugaces. El seixantè aniversari de la mort de Marilyn Monroe (4 d’agost) ha deixat una abundosa revisió documental i de referències en llibres, pel·lícules i teories de la conspiració. A mesura que passen els anys, el mite evoluciona i hi ha menys testimonis de l’impacte d’una mort que sovint respon més a la narrativa de la llegenda urbana que al rigor historiogràfic. Com a estímul, l’efemèride funciona: m’ha convidat a rellegir, amb la lentitud pròpia del mes d’agost, el novel·lot El dia que va morir Marilyn (Edicions 62), de Terenci Moix.

Publicat el desembre del 1969, en conservo l’exemplar de la meva mare. El va comprar el dia de Sant Jordi del 1971, a la llibreria Áncora y Delfín (ja no hi és), i li va costar 230 pessetes. Devien coincidir amb el Terenci en alguna taula perquè la dedicatòria és d’aquell mateix dia:

Llegit avui, el llibre és brutal, audaç, modern, excessiu, emocionant i romàntic

“A Teresa Pàmies, amb la meva admiració –que ara encara s’ha de limitar a una odissea vital tan alliçonadora– i ara serà, ja, literària. Amb l’afecte de”. Llegit avui el llibre és brutal, audaç, modern, excessiu, emocionant, romàntic i, en molts episodis, increïblement actual.

La descripció de Sitges, atrapada per la transició d’una postguerra en blanc i negre, a l’alliberament clandestí d’una doble vida noctàmbula viciosa contrasta amb el retrat d’una Barcelona que, entre l’amor i l’odi, Moix descriu amb una ambició literària absoluta i gairebé temerària. L’ambició d’explicar les tradicions familiars de casa bona i la peripècia del que, sense embuts, anomena xarnegada, o el circuit tancat prostibulari al servei de la Cinquena Flota i, al carrer Escudellers, “la cadena de bars pederàstics col·locats un al costat de l’altre”. I, és clar, l’impacte de la mort d’una Marilyn Monroe que simbolitza l’any de la Gran Nevada i, pel narrador, l’any en què té vint anys i, després d’una tragèdia familiar, pren la decisió de marxar ben lluny, amb tota l’amargor i l’esperança del món. La Marilyn del Terenci, a qui també recordem pel seu nom: “Morta com els déus antics, que sempre es troben sols en el pinacle de l’adoració que desperten, aquella Marilyn que va lluitar per convertir-se en star quan nosaltres érem petits, ens va abandonar quan la nostra adolescència acabava de morir”. ●