La Vanguardia (Català-1ª edició)
El jove carrer Mandri va patir fang i polseguera
Mandri va ser el nom que el 1946 va rebre el carrer. Aleshores, la plebs potser sospitava que era un homenatge o publicitat del Cerebrino Mandri, molt popular gràcies al ninot creat per Cornet.
L’arquitecte Jesús Portavella, autor del Diccionari Nomenclàtor, ha investigat i documentat els orígens dels noms de les vies públiques barcelonines. I explica que està vinculat a Josepa Mandri i Rifós, última hereva de la hisenda Can Mandri ancorada allà; va ser
Era el nom de l’última hereva de la històrica hisenda Can Mandri
mutilada quan el 1926 es va modificar el Pla d’Enllaços de Jaussely, per així projectar aquest carrer i d’altres de veïns.
La poca història del carrer Mandri pot ser resumida en períodes: inici (1951), amb les primeres cases; consolidació (1960); acabat (1970).
Tot i que el més interessant era l’excentricitat de la finca Altimira, que ja mereixeria un article, aquesta fotografia és prou eloqüent per recordar alguns aspectes relacionats amb aquest panorama vergonyós.
Causa esglai un fangar tan gran en una zona destinada a adquirir categoria social, ja que n’hi ha prou de tenir en compte la rellevància assentada ja feia temps al passeig de la Bonanova, amb aquella alineació de grans torres enjardinades per a l’estiueig de l’alta burgesia.
Vist el paisatge, es comprèn com va ser l’inici de l’Eixample. La pluja el convertia en un fangar; i el vent, en una polseguera. Primer es van posar les voreres, tot i que només la meitat: la que tocava les façanes anava a càrrec del propietari i, l’altra meitat, de l’Ajuntament. La de responsabilitat municipal va trigar decennis a ser emplenada, com era d’esperar.
D’aquí, doncs, que ens fos adjudicat el qualificatiu merescut: Can Fanga.
Aquest procedir es va instaurar als polígons d’habitatges. Les immobiliàries construïen els edificis, i n’hi ha prou. Les associacions de veïns van lluitar perquè els espais públics fossin arreglats.
L’arribada de la democràcia municipal va propiciar que per fi s’aturés aquesta injustícia. Però la demagògia política va falsejar la realitat amb el menyspreador plaça dura, malgrat que era el reclamat des de sempre pels residents. L’asfalt significava millora, i es confonia maliciosament el que era un parc, un jardí i una plaça. ●