Ruta de 63 km amb 9.000 metres de desnivell acumulat

vascan va ser dels més controlats a partir del novembre del 1942, quan els alemanys van ocupar la França lliure i es van establir al llarg de la frontera amb Espanya. Encara que no hi havia punts fixos, sí que es van organitzar patrulles mòbils per vigilar els accessos des de França; fins i tot hi van arribar grups amb gossos i amb esquiadors per evitar les evasions”, explica l’investigador Josep Calvet, especialitzat en aquest període de la història al Pirineu. Als gendarmes gals s’hi van afegir els guàrdies alemanys, que tenien la missió de capturar passadors i refugiats; el cos de caçadors alpins, format majoritàriament per austríacs i bavaresos, i fins i tot la molt temuda Sipo, que moltes vegades es confonia amb la Gestapo, relata Calvet a Les

de la llibertat (L’Avenç), el llibre que ha inspirat aquesta travessia. Es calcula –afegeix– que es van desplegar 2.000 homes per tota la frontera, sense incloure-hi els militars. La pressió en aquest i altres enclavaments va fer que els jueus busquessin rutes més agrestes i exigents, però menys vigilades, per creuar cap a Espanya a la recerca de la llibertat, l’hivern del 1942.

Calvet assenyala que el port de Tavascan i també el de Salau “van ser els principals punts de sortida, sobretot entre l’abril i el maig del 1938, dels civils atemorits per la repressió de les tropes franquistes, dirigides pel general Anto

Any rere any es presen■ ten noves travessies per satisfer la demanda dels excursionistes que volen perdre’s uns dies a la muntanya. La Muntanyes de Llibertat proposa una ruta de 63 km amb un desnivell acumulat de més de 9.000 metres, entre el Pallars Sobirà i el departament de l’Arieja.

A les Bordes de Graus estan contents; avui ha tornat en Jacques, el gos que ha culminat La Porta del Cel

nio Sagardía Ramos, que van ocupar el Pallars”.

Així mateix, a través d’aquest indret “va creuar a Espanya la 402 brigada dels maquis, que volia arribar a Sort, i els seus membres van passar uns quants dies a les bordes de la zona, a les de Quanca, Noarre i Graus, en una maniobra dissuasiva per preparar la invasió de la Val d’Aran, l’Operació Reconquesta d’Espanya, l’octubre del 1944”. L’acció dels guerrillers que perseguien un aixecament popular contra la dictadura de Franco va fracassar, i els combatents van tornar a França.

La imatge d’un grup de cabirols a l’estany del Port ens fa tornar a la realitat del juliol d’aquest any. Els cèrvids s’allunyen pendent amunt quan s’acosten els excursionistes. Molt a prop, un ramat de cavalls es mostra impassible i mans. Aliens a la presència humana, devoren l’herba i juguen amb els poltres. És una de les estampes bucòliques que ens ofereix la jornada.

Agafem el sender a l’esquerra del llac, passem per la cabana de l’Estany Xic i, després de la font de la Costa, desemboquem al final d’una pista forestal. Aquí, ens dirigim a un camí paral·lel que ens conduirà fins a les bordes de Noarre. La imatge d’aquests boscos és d’extrema sequedat.

“Fa un mes que no plou”, lamenten Salvador Tomàs i Àngels Biarnés, al capdavant del càmping Bordes de Graus, final de l’etapa i de la travessia. L’Àngels avui està contenta; per fi s’ha retrobat amb el seu gos, en Jacques, que fa quatre dies que es va escapar acoblant-se a un pare i els seus dos fills que van fer la ruta de La Porta del Cel. En Jacques va seguir els nens, i avui s’ha acabat l’aventura. L’Àngels sabia que la seva mascota estava bé gràcies als missatges que li enviaven els guardes dels refugis on arribaven. ●