Una generació de directores que trepitgen fort

La nova fornada de cineastes espanyoles que estan triomfant al cinema

FQuants museus visitarem aquest estiu? Aquest poema de Francesc Parcerisas ens planta, directament, a la sala egípcia d’un museu i és com si a través de l’art poguéssim entrar directament en aquest món. a una dècada era impensable que les dones es posessin a primera línia del cinema. El seu paper al setè art estava més lligat a feines relacionades amb el vestuari, el maquillatge o el disseny de producció. Però darrere de la càmera era una rara avis que una dona destaqués i molt menys fos reconeguda. En aquest sentit, Pilar Miró, Icíar Bollaín i Isabel Coixet van obrir camí. Els últims anys, una nova fornada de dones realitzadores de gran talent han canviat el panorama i s’han imposat a la indústria amb pel·lícules que han sorprès tant la crítica com el públic.

Un dels noms més sonats és el de Carla Simón, que aquest any ha aconseguit el preuat Ós d’Or del Festival de Cinema de Berlín i s’ha convertit en la primera espanyola que aconsegueix aquesta fita. El jurat li va premiar el talent i la naturalitat a Alcarràs,

un film sobre la decadència del món rural, rodat en català i amb actors no professionals. Però el reconeixement no li venia de nou. El 2017, en aquell mateix certamen, s’alçava amb el premi a la millor òpera prima amb el seu primer llarg, Estiu 1993, que busseja en la complicada època en què va haver d’afrontar la mort de la seva mare, i que també li ha portat més d’una alegria, com dos Goya, un com a guionista i un altre com a directora novell. Aquest any ha estat molt fructífer per a la catalana, ja que també va ser mare al juny. Amb tot, la seva creativitat no cessa, ja que presentarà el curtmetratge Carta de mi madre para mi hijo

al festival de Venècia, i prepara el seu tercer llarg, que continuarà parlant de la família, però aquesta vegada fora de Catalunya.

Des que Simón es va alçar amb el

capgròs el 2018 i fins ara, aquest guardó l’han guanyat quatre dones més, l’última d’elles va ser Clara Roquet amb el seu Libertad. Un debut en el llarg que ja apuntava maneres quan va ser seleccionat per a la 60a Setmana de la Crítica del festival de Canes. La història, que va néixer del seu primer curt El adiós (2015), premiat a la Seminci, va aconseguir captivar la crítica. Abans, havia assaborit les mels com a guionista de 10.000 km (2014) i d’Els dies que vindran (2019).

El 2019, feia el mateix la basca Arantxa Echevarría amb el seu Carmen y Lola, una història protagonitzada per dues adolescents gitanes que s’enamoren malgrat les objeccions de les seves respectives famílies. El reconeixement li va valer per embarcar-se un temps després en una comèdia, la discreta La familia perfec

ta (2021), amb què va treballar mà a mà amb actors de la talla de Belén Rueda i José Coronado. La realitzadora (2021) (2019) (2017) (2022) (2021) (2020) (2022) (2018) està actualment rodant a Madrid la pel·lícula Chinas, amb què recupera el to social del seu primer treball, protagonitzat per Leonor Watling i Carolina Yuste.

Un altre nom que despunta és el de Belén Funes, Goya a millor directora novell el 2019 amb La hija de un ladrón, cinta que també va arrasar als premis Gaudí. Protagonitzada per Greta Fernández, Eduard Fernández i Àlex Monner, el film narrava la complicada vida de la Sara, que intenta per tots els mitjans allunyar el seu pare tant de la seva vida com la del seu germà i el seu fill. La catalana ara està embrancada amb La Ruta, la sèrie que dirigeix amb Borja Soler i Carlos Marqués-Marcet per a Atresplayer.

En aquesta llista tampoc no hi podia faltar Pilar Palomero, que va revolucionar els Goya del 2021 amb la seva òpera prima Las niñas, en què reflectia la falsa modernitat del país als noranta narrant les peripècies d’una nena de 12 anys i les seves companyes d’escola. El film va complir tots els pronòstics i va aconseguir reunir quatre dels nou premis a què aspirava: pel·lícula, guió original, direcció novell i fotografia. El seu recorregut, gens menyspreable, la va elevar com una de les joies indiscutibles del cinema espanyol del pandèmic 2020.

Ara l’aragonesa establerta a Catalunya torna amb nova feina, La maternal, que estrenarà a la secció oficial del festival de Sant Sebastià i amb què competirà per la Concha d’Or. En aquesta ocasió, la seva protagonista és una rebel adolescent de catorze anys, a qui dona vida la jove Carla Quílez, que ingressa en un centre per a mares menors d’edat. De Saragossa també ve la guionista i directora Paula Ortiz, de 43 anys, que ja va despuntar el 2011 amb De tu ventana a la mía,

per la qual va ser nominada a millor direcció novell, i el 2015 amb La novia. L’any passat va portar al festival de Sitges el seu homenatge a Chicho Ibáñez Serrador amb el seu episodi El asfalto, d’Historias para no dormir.

Igual que les seves companyes, continua en marxa aquest estiu amb l’inici del rodatge de la seva quarta pel·lícula, Teresa, adaptació de La lengua en pedazos de Juan Mayorga.

Nely Reguera (Barcelona, 1978) ha estrenat fa poc als cinemes la seva segona pel·lícula, La voluntaria, amb Carmen Machi. El seu debut va ser el 2016 amb María (y los demás), que va ser nominada a millor direcció novell.

Alauda Ruiz de Azúa ha estat l’última que s’ha afegit a aquest selecte grup amb l’aclamada Cinco lobitos

(2022), Bisnaga d’Or en l’última edició del festival de Màlaga.

Totes elles, cineastes talentoses que comparteixen amistat i es donen suport intercanviant opinions sobre els seus respectius treballs. Sens dubte, un model a imitar per a futures generacions i un camí a seguir cap a l’anhelada paritat en la indústria. ●

Més informació a: www.lavanguardia.com/cultura

38 anys