“És ben bord, és ben bord!”

La setmana passada us vaig parlar de les bateiaies, una paraula que no he trobat en cap diccionari i que he descobert gràcies al blog L’Arbuciari que, des de fa anys, publica Núria Tort Roca amb un recull de paraules i expressions de la vall d’Arbúcies. Em va fer molta il·lusió perquè, de petit, havia anat a collir bateiaies. Jo venia del Poblenou de Barcelona i els costums d’un poble de pagesos i bosquerols em venien molt de nou. Els primers anys, que encara no em feien ajudar a l’hostal, corria tot el dia pel carrer. Podia ser que estiguéssim jugant a bales amb els meus amics Pepe Gallo, Jaume Enrich i Joan de cal Matxo. Aleshores començaven a repicar les campanes. Els meus amics distingien el toc immediatament: un bateig! Sortíem correvents carrer del Vern avall fins a la plaça. L’església de Sant Quirze i Santa Julita era un edifici molt estrany. L’església antiga, que tenia un aire pagès, va cremar quan la guerra, i la van reconstruir en un estil indefinit que, un client de casa, deia que era colonial. Hi havia una escala, protegida per una barana amb una bola, on la canalla ens asseiem a bestiejar, com si muntéssim a cavall. Des d’aquella barana el padrí llençava les bateiaies, que en la meva època eren confits del tipus peladilla, que anaven associats sempre amb els bateigs: una ametlla coberta d’una capa fina de sucre, acolorida amb tons suaus: rosa, blau cel o verd –també n’hi havia de blanques–. Tenien un simbolisme clar: el confit representava la felicitat del bateig o del casament, l’ametlla era la llavor d’una nova vida. És una llaminadura que ve de l’època dels romans. Com que el terra ja era emporlanat, les peladilles que llençava el padrí s’esberlaven i es veia l’ametlla de dintre. També, de vegades, llençaven diners, suposo que eren monedes de dos rals (50 cèntims) o de pesseta.

En l’acte de tirar i collir bateiaies hi havia un sentit

El padrí mudat i encorbatat, amb el coll moreno del sol, semblava un Cèsar de masoveria

de la vida col·lectiva que s’ha perdut. El padrí mudat i encorbatat, amb el coll moreno del sol, apareixia a l’escala de l’església com un Cèsar de masoveria. A continuació, es formava una comitiva fins a la casa del nounat. En aquella època, els nens ja començaven a tenir de tot (en unes proporcions insignificants, comparat amb el que ha vingut després). El costum havia perdut una part de la raó de ser, però es mantenia pel que tenia d’escenogràfic. De vegades –com tot, als pobles– podia derivar cap a la broma gruixuda. Si les bateiaies eren escasses, m’explica Núria Tort Roca, la canalla cridava: “És ben bord, és ben bord!” És a dir: el pare no és el pare de la criatura. Bufa.

Penso quin devia ser el primer dia que una de les mares del carrer devia sentir les campanes i va avisar el nano, que feia l’orni: “Un bateig!”. I el nano va replicar “mamaaa”. Volia dir: “Ja som grans per a bateiaies”. Aquell dia es va trencar una rodeta en l’engranatge de la petita societat que és la vida d’un poble que mai més no ha tornat a girar.