Intens i íntim

On before

Intèrprets: Carlos Acosta, !a"ra #odr$g"e%. Cor& ' Vos 'mnes.

Direcció artística: Carlos Acosta

Coreògrafs: (. T"c)ett, *. Alt"naga, +. +ano,s)-, #. *ali./ant, 0. 1randstr"., 2st"dio 30, 1. 4arc$a - #. #einoso, 4. C5s.edes, 6. +ano,s)-, C. Acosta

Lloc i data: Festival Castell de 7eralada (8/VIII/2022)

Important aposta del festival Castell de Peralada per algú que ha format part de la seva història recent, però aquesta vegada no amb la companyia Acosta Danza completa, sinó amb un espectacle íntim, personal, de solos i duets posats al servei de l’amplitud de registres de la gran estrella que és el ballarí cubà Carlos Acosta. Fins i tot sol ompliria l’escenari de Peralada amb la seva potent presència escènica. Obre les mans immenses, estira els braços, i la idea del moviment continua més enllà dels membres que el generen. S’arrela al terra, hi recolza bé el pes, abaixa el centre de gravetat, i alentiments i parades se sumen als moments més potents. El ballarí cubà està en un estat de forma pletòric, però no hi va haver cap exhibició per part seva, malgrat la bellesa d’un físic de 49 anys fora dels estàndards. Sintètic, sobri, mesurat, així n’hi ha prou. Quan el moviment té sentit, res no sobra, res no és per lluir-se, tot resulta natural i esdevé invisible. Queda l’emoció, llavors, com la bala que fereix sense possibilitat de veurela. Punt de sortida i d’arribada, On before neix del dolor de l’intèrpret i arriba a cadascú d’acord amb les seves motxilles.

La proposta va néixer el 2010, després de la mort de la mare d’Acosta. Ja vam veure a Yuli (2018), la pel·lícula d’Icíar Bollaín, com Acosta és gairebé el revers de Billy Elliot, obligat pel pare a entrar al món del ballet clàssic, atret el nen pel carrer i els seus ritmes, la mare com a referent emocional. D’acord amb el punt de partida del dol, el color d’On before és el negre. Transversals, com a transsumpte de les ombres de la mort, els intèrprets del cor O Vos Omnes es passegen silenciosos per les coreografies fins al climàtic cant final. Les diferents peces estableixen un interessant contrapunt entre la imatgeria més terrestre i contemporània d’Acosta (fins i tot en la música) i la més clàssica del ball de la seva partenaire, una gràcil i etèria Laura Rodríguez que està portentosament “bonica” a la peça Sirin, gairebé papallona o cigne, un esperit en record dels actes blancs del ballet i la seva vinculació a l’altre món.

Potser per les coreografies de Maliphant, Tuckett i Yuri Yanowsky va lluir més la primera part, però al final hi domina la coherència. Fins i tot per al vídeo, tècnicament pobre, però integrat al que s’explicava. A Acosta li queda molta corda. ●