La Vanguardia (Català-1ª edició)
Aquell primer passeig en llibertat
&
Havíem pres, en Salman, la seva dona i jo, una tapa asseguts a mitja tarda a la terrassa del José Luis del carrer General Oráa, a Madrid. A poca distància, de peu, un grup de policies de paisà vigilaven de manera no del tot discreta. Ens vam aixecar i vam sortir caminant cap a Serrano, amb els agents enganxats a l’esquena.
De sobte, en Salman es va parar en sec, em va mirar als ulls i va dir: “Sisplau, podries demanar-los que ens donessin cinquanta metres d’avantatge? La meva dona anirà amb ells”. El cap dels policies no va saber resistir-s’hi i va cedir.
Era, crec, l’any 1995 i acabava de publicar-li El último suspiro del Moro, la seva primera novel·la després d’Els versos satànics. Érem en plena campanya de promoció.
Vam caminar prop de tres quilòmetres, a pas molt lent, xerrant, ell relaxat del tot, per fi. Respirava molt profund, com si fos la primera vegada en la seva vida que pogués respirar. Era el seu primer passeig pel carrer i en llibertat després d’uns primers anys de tancada absolutament hermètica a Londres, després de la fàtua de l’imam Khomeini.
Durant el llarg passeig, la gent el reconeixia. Amb aquells cabells clars, el front bombat, els ulls sanpakus (per dir-ho amb el neologisme japonès que em va ensenyar Ray Loriga), és sens dubte una cara inconfusible. “Molt bé, Salman!”, “Bravo!”, li deia la gent. Alguns s’acostaven a estrenye-li la mà. Era realment commovedor i ell en va gaudir somrient i relaxat. Complagut.
“A Londres no he fet mai res així”, va dir amb un somriure molt ample, feliç i alleujat. No recordo de què vam parlar, el que importava era sentir que caminava al seu aire, oblidat de l’escorta, com si res no hagués passat. Com si el fet de tenir un hilarant i irreverent sentit de l’humor i haver-lo fet servir en una novel·la esbojarrada no pogués ser castigat per cap ànima beata. Algú com aquest dissortat que divendres va ser incapaç de contenir la ira cega que el va impulsar a descarregar tantíssimes ganivetades contra l’escriptor.
És precisament la falta de sentit de l’humor, i no només la dels fonamentalistes musulmans, el que s’ha convertit en una pandèmia. Perquè durant els anys d’aquest segle no para de créixer el nombre d’éssers que, reaccionant a l’aguda sensació de desemparament que provoquen les societats contemporànies, busquen refugi en qualsevol creença per sentir-se una mica acompanyats, menys sols. Aferrant-se a una cosa que consideren sagrada, una religió, una pàtria, un color de pell... El que sigui. I, tots, buscant seguretat i empara en qualsevol d’aquestes coses o els seus símbols, matarien qui s’atrevís a profanar o prendre poc seriosament la construcció mental artificiosa a què s’agafen.
Des de la fàtua, els traductors noruec, japonès, italià i turc d’aquella novel·la maleïda per un aiatol·là, i també un dels seus editors, van ser víctimes d’atemptats. Molts van resultar ferits, i van morir el japonès i un munt de gent en l’incendi que pretenia acabar amb el turc.
Salman Rushdie va defensar sempre la llibertat de pensament i d’escriptura. No va perdre mai el bon humor. Només va vacil·lar una vegada, al principi, quan va pensar que aquells guillats podien apiadar-se d’ell si jurava el seu respecte per la secta religiosa que l’havia condemnat. De res no va servir.
I, per defensar aquestes llibertats, va accedir a ser president del PEN club nord-americà quan se’n va anar a viure permanentment a Nova York.
Sempre hem mantingut el contacte, no s’ha negat mai a fer-me un favor, i ara mateix sento com si haguessin apunyalat un dels meus familiars més pròxims.
Han passat moltíssims anys i a ell, malgrat que sovint es prenia la situació molt a la lleugera, no li va passar
Defensar la llibertat de pensament en ell era més important que no pas la por de l’atemptat
mai res. Fins divendres. Mentre escric, està molt malferit i hospitalitzat.
Vaig viure al costat d’en Salman un moment tan relaxat com el que estava vivint divendres en aquella institució al nord-oest de l’estat de Nova York, quan la Bèstia va sentir la necessitat d’apunyalar-lo sense parar fins i tot quan ja sagnava per moltes ferides. Una ganivetada cega va encegar un ull de l’escriptor.
La necessitat de respirar fondo, la de continuar defensant la llibertat de pensament, sense tabús de cap mena ni submissió a cap déu teològic o de qualsevol naturalesa, era en ell més important que no pas la por de l’atemptat.
De jove, va llegir García Márquez i es va dir: jo això ho puc fer servir per relatar el drama de la societat en què vaig néixer, el disbarat de l’odi entre hindús i mahometans. I, amb la seva personal variació del realisme màgic, va crear unes quantes novel·les extraordinàries.
Plenes d’humor i gràcia i encant. Continuaran sent llegides molts anys.