La Vanguardia (Català-1ª edició)
Expectatives Futbol Club
La línia que separa l’“Aquest any, sí” del “Ja hi tornem a ser” és gairebé invisible. En l’estructura psicològica de molts culers, són realitats paral·leles que, en funció de les circumstàncies, decanten l’estat d’ànim cap a l’eufòria o el fatalisme. Des de dissabte, les circumstàncies han canviat. Són les que va descriure Xavi, més brillant en el diagnòstic que en el tractament. Xavi va dir dues coses sobre l’empat contra el Rayo: “Una pena” i “potser ens han pesat massa les expectatives”.
La pena és una obvietat. Les expectatives, en canvi, són una qüestió més discutible. Abans del partit, Xavi es felicitava de l’ambient del Gamper i l’actitud de la grada. A la presentació de l’equip, va demanar unitat (fins i tot al periodisme!), qui sap si perquè intueix que la fragilitat de l’equip necessita una cohesió social indulgent i pacient. És la mateixa paciència que, amb d’altres paraules i altres portaveus, es demanava a l’afició durant la pandèmia, quan des de Messi fins a Koeman van fer evolucionar la consigna del “no nos alcanza” de l’argentí a l’“és el que hi ha” de l’holandès. En els últims mesos, la directiva ha decidit revolucionar aquesta inèrcia de realisme resignat. Ho ha fet amb inversions que, en funció de l’estat d’ànim, ens poden semblar audaces o suïcides i amb fitxatges que han embussat les entrades i sortides de la plantilla. Un embús que ha creat, a més de moltes expectatives, un desconcert comprensible entre futbolistes amb contracte vigent.
Les expectatives de l’entorn poden ser monstruoses, sí, però ho són perquè les promeses de canvi i d’il·lusió van guanyar les eleccions, pel potencial dels fitxatges i perquè la propaganda trepà ens inocula dogmes unànimes i acrítics. Si la directiva és militantment impacient, per què ha de ser pacient l’afició? Segons aquesta propaganda, les expectatives i la il·lusió formen part de la solució, i, precisament per això, no serà fàcil coordinar-les amb un partit tan mediocre com el de dissabte, que recordava alguna tarda de la banda del mirlitó dirigida pel Setién més indolent o pel Koeman més eixut.
Les primeres expectatives que necessita aclarir el Barça són les dels jugadors. Hi ha futbolistes que no saben si formen part del projecte i n’hi ha d’altres que noten uns corrents d’expulsió que per força els han de desmotivar.
També hi ha casos perversos, com el de Jordi Alba, que va fer un partit tan mediocre com altres però que, per raons sociomediàtiques i de percepció elitista, no aconsegueix treure’s de sobre la llufa de repel·lent concursant de reality show quan ha sigut un dels grans laterals d’aquest equip i no consta que hagi amenaçat amb una pistola els directius que li van firmar contractes i renovacions.
Les expectatives poden encarcarar els jugadors, d’acord, però abans necessiten tenir una identitat definida. I si comencem a fer jugar Araújo de lateral, no li expliquem a Lewandowski que al Camp Nou no li acaba d’agradar que li demanin que animi, curtcircuitem Raphinha i Dembélé i convertim De Jong i Piqué en herois hamletians, els lemes “Aquest any, sí” i “Ja hi tornem a ser” acabaran sent sinònims intercanviables.
Hi ha futbolistes que, a hores d’ara, no saben si formen part del projecte