La Vanguardia (Català-1ª edició)
“Els tigres de Tasmània són sexis!”
Els australians continuen somiant en el mític animal extingit fa dècades
Un animal amb una singular i innovadora descripció va ser mort pels gossos el 30 de març en un turó a prop de Yorkton Port Dalrymple”, va escriure William Paterson, governador de la colònia de Van Diemen’s Land, avui Tasmània, el 21 d’abril del 1805. “Ha de ser considerada una espècie nova, diferent de totes les que es coneixen fins ara, i, certament, la més terrible dels carnívors i voraços cans descoberts en qualsevol part de Nova Holanda i les seves illes”.
No va ser el primer contacte de l’home blanc amb el tigre de Tasmània, però sí el més detallat fins al moment. L’escocès va oferir al lector de The Sydney Gazette and New South Wales Advertiser una compilació de les seves característiques: des del nas fins als ulls, 4 polzades i mitja; des del nas fins a la mandíbula superior, 6 polzades, o que “durant la dissecció, el seu estómac era ple de carn de cangur”.
El que Paterson va descriure com a “hiena, però que alhora recorda a l’observador la figura d’un jove gos llop” era, en realitat, un Thylacinus. Aquesta espècie de marsupial carnívor amb ratlles al llom habitava a Nova Guinea i Austràlia, però es va extingir del continent fa uns dos mil anys, sobretot per la competició amb els dingos. Només a Tasmània es va mantenir una població estable fins a la colonització de l’home blanc, moment en què es va convertir en l'objectiu dels grangers.
Segons la Van Diemen’s Land Company –una unió de mercaders londinencs de la llana fundada el 1825–, el tigre atacava els ramats i, per això, van començar a oferir recompenses a qui els matessin. “Les primeres les van atorgar el 1830. El govern s’hi va afegir després i va promocionar-ne la caça cap al 1880”, remarca Jack Ashby, director assistent del Museu de Zoologia de Cambridge i investigador de la University College of London. “Hi havia un lobby de la llana que deia que era un perill per a la indústria, i el govern s’ho va creure”. En total, l’Estat va pagar 2.184 primes, a un dòlar per cap i 10 penics per exemplar jove, fins al 1909.
La fama de mataovelles i la cacera per a zoològics i societats naturalistes va reduir-ne la població, tot i que els biòlegs recorden que la introducció del gos o la destrucció del seu hàbitat van guiar-ne l’extinció. El 1930, un granger, Wildred Batty, va matar a trets l’últim Thylacinus salvatge que es coneix i el 1936, 59 dies després que el govern en declarés la protecció, moria en un zoo en Benjamin, l’últim tigre captiu (a la imatge gran). Des d’aleshores, encara hi ha qui diu que el tigre sobreviu “a fora”, a la jungla tasmaniana, un espai indòmit que ocupa un terç de l’illa.
Un estudi de la Universitat de Tasmània n’ha classificat tots els albiraments des del 1910; té 1.237 registres, i cap que sigui concloent. Tot i que els investigadors suggereixen que, estadísticament, l’últim tigre de Tasmània no va ser en Benjamin, recorden que, si no n’apareixen ara que Tasmània està plena de càmeres, caldrà oblidar-se’n. Tot i això, les iniciatives per clonar-los no s’acaben. L’última és de la Universitat de Melbourne, que al març va rebre cinc milions de dòlars d’un donant anònim per al seu projecte. “Si perdem un altre animal carismàtic com l’os polar, els rinoceronts o els goril·les, estarem dubtant de la seva extinció cent anys més”, assegura Ashby. “La ment humana no ens permet acceptar que hem estat nosaltres”.
Rachel Edwards, productora a l’ABC Hobart, recorda com és de recurrent que algú publiqui un vídeo amb imatges borroses que, en el millor dels casos, és el cul d’un pademelons o un uombat. “Quan parlo de mites i llegendes, em refereixo a xarlatans que intenten fer algun dòlar”, diu. Ara només és el logotip del Govern de Tasmània, un segell a les matrícules o la imatge d’una destil·leria.
Per Rodney Dillion, la història és diferent: “Primer disparen als tigres i després els posen a les ampolles de cervesa”. Aquest líder aborigen de Tasmània recorda que els tigres “tenien un rol importantíssim a l’ecosistema” i descarta que hi hagi sentiment de culpa: “Si no se senten culpables de matar blackfullas (aborígens
Si no n’apareix un exemplar ara, amb Tasmània ple de càmeres, caldrà oblidar-se’n; sempre quedarà la clonació
australians), tampoc de matar els tigres”.
“És un personatge irreal, de conte, i per això és un símbol: un tigre amb ratlles a l’esquena és or per als dissenyadors” assenyala Edwards. “D’una banda hi ha esperança”, confessa, “però d’altra banda hi ha la foscor del que hem fet els humans”. I per què vau escollir un animal extint per representar-vos? “Sí, ho sé, per què? Els tigres són sexis!”.