La Vanguardia (Català-1ª edició)
Un trencaclosques que no encaixa
La gent propera als terroristes continua sense entendre’n la ràpida i secreta radicalització
Hi ha trencaclosques que no encaixen, per més anys que passin. En fa cinc dels atemptats de la Rambla i Cambrils, i en Faisal continua sense respostes. “Encara no m’entra al cap. No sé com s’ho va fer Es Satty. Com va poder agafar els nois més llestos i treballadors, els millors de nosaltres, i menjar-los el tarro fins a convence’ls que anessin a matar-se i que, a més, s’enduguessin els germans petits amb ells”, diu.
En Faisal fa una pipada a la cigarreta i sacseja el cap. No estem en cap gueto urbà, sinó en un paisatge de postal. El jove fuma sobre un frondós turó. Als seus peus, envoltat per les muntanyes del Prepirineu català, s’estén bucòlic Ripoll, el poble on va arribar de petit des del Marroc, el poble on va créixer, el poble d’on van sortir els terroristes del 17-A. Els seus amics.
En Faisal no es diu així. Accepta explicar la seva història amb un nom fals. El cognom el delata: és cosí de dos gihadistes, un dels quatre parells de germans que integraven la cèl·lula liderada per l’imam Abdelbaki es Satty. Nois que aparentment complien tots els requisits de la integració: parlaven català, gairebé tots tenien estudis i feina, alguns un bon sou. Cap no provenia d’una família especialment religiosa. Els pares són immigrants de zones rurals, amb poca educació acadèmica (set dels deu progenitors són analfabets), i molts, malgrat els anys, continuen sense gairebé parlar castellà ni català.
El 2017, després que sortís a la llum la identitat dels terroristes, en Faisal es va veure ficat a la força en un vehicle dels Mossos, encanonat. La seva proximitat amb ells el convertia en sospitós. “Els coneixia a tots. Vam arribar a Ripoll de petits i vam créixer plegats. A començaments dels 2000 Ripoll no era com ara. Hi havia un racisme exagerat. A l’escola ningú no volia seure al teu costat. No eren només els nens, també els professors et tractaven malament”, diu el jove, de 29 anys.
El seu amic de l’ànima era Youssef Aalla, mort en l’explosió d’Alcanar amb l’imam. En Faisal es treu el mòbil de la butxaca i fa lliscar el dit per la pantalla, fins a localitzar un vídeo. Surten tots dos, amb 13 o 14 anys, fent boles de foc amb un encenedor. Jocs de nens abans que tot s’enfosqueixi.
“En Youssef era com jo. Bevia, fumava, li agradava la festa. No llegia l’Alcorà, ni tan sols sabia àrab, nosaltres parlem amazic. De sobte es va girar. Es va posar a parlar de religió, va deixar de sortir i ens va retirar la paraula”, diu en Faisal.
Alguna vegada va veure els seus amics amb Es Satty, però no va ser mai conscient de la influència que exercia sobre ells, i molt menys dels plans assassins que ordien. L’imam va ser hàbil i va evitar ser vist en públic gaire amb ells. També va seleccionar amb cura els deixebles. “A mi no em va dir mai res”, diu arronsant les espatlles en Faisal.
Recorda que un dia ell i la seva xicota, catalana, es van creuar amb en Youssef, que ja s’havia apartat del grup. Allà, davant del monestir fundat l’any 879 per Guifré el Pilós, el seu amic d’infantesa li va etzibar: “Què fas amb una cristiana? Agafa un Alcorà i resa”. “Em vaig quedar flipant”, diu en Faisal. Tot i que la seva reacció va ser recriminar-li a ella: “Alguna cosa li deus haver fet”.
Només va comprendre la transcendència de l’escena quan era massa tard. Aquesta i altres demostracions d’intolerància –un altre dia, en Youssef va trencar la tauleta del seu germà dient que havia de resar i no jugar amb videojocs– van passar inadvertides. Ningú, ni tan sols a les famílies, no va sospitar, assegura en Faisal. “En Said, el germà d’en Youssef, va avisar la seva mare que no havia anat a Alcanar a collir fruita com deia, que estava ficat en coses estranyes. Ella no li va fer cas. I en Said hi va acabar ficat, també. Pobret”.
Més aviat va ser al contrari: la transformació religiosa que van experimentar els joves va ser vista com una cosa positiva, un senyal que maduraven. “Els meus pares m’esbroncaven i em deien que a veure si seguia el seu exemple –diu en Faisal–. Quan va passar tot, vaig anar al meu pare i li vaig dir: ‘Mira el teu camí recte. Encara penses que soc jo, el mal fill?’. No em va contestar”.
Si l’imam va pronunciar a la mesquita algun sermó amb aires radicals (hi ha testimonis contradictoris), ningú no es va escandalitzar prou per donar la veu d’alarma. “No recordo res d’especial. Això sí, era un paio estranyot. Venia a les seves hores, feia la feina i adeu-siau. No es barrejava ni xerrava amb la gent. Però d’això a fer el que va fer...”, explica un musulmà que freqüentava les oracions.
Anna Prieto, directora de formació i ocupació a la UIER, la patronal comarcal, va tenir contacte amb tots els terroristes, ja fos perquè li havien deixat el currículum o perquè els va aconseguir feina. A un d’ells, Moussa Oukabir, que va morir amb 18 anys acabats de fer, el va tenir sis mesos assegut al costat a l’oficina. Un mes abans dels atemptats, el noi havia acabat les pràctiques com a administratiu a la UIER. “Era llest, però passava de tot. Després vaig entendre per què”, explica Prieto. Li va suspendre les pràctiques i en Moussa es va enfadar quan l’hi va dir. “M’és igual, me n’aniré molt lluny d’aquí”, li va replicar, desafiador.
“Eren nois normals, uns quants treballadors excel·lents. Encara no m’ho crec. Ni com es van ficar en això ni la capacitat d’enganyar-nos a tots que van tenir. Fa por, perquè aquell odi que tenien no es veia. I, si va ser tan fàcil, pot tornar a passar. A la societat cada vegada hi ha més joves vulnerables que no troben la seva identitat ni el seu camí”, reflexiona Prieto.
Alguns empresaris, admet, encara es neguen a contractar musulmans. “No crec que sigui racisme, sinó precaució. La confiança no s’ha recuperat del tot. Hi ha gent que ho ha aconseguit i d’altra que no. Amb la pandèmia els currículums s’amunteguen i, al cap i a la fi, són lliures de contractar qui vulguin”, diu.
Joselina Soldevila, de 63 anys, també continua amb més preguntes que respostes. Propietària del prestigiós cafè Canaules, al centre de Ripoll, sentia un gran
“En Youssef era com jo; bevia, fumava, anava de festa; de sobte es va girar”, recorda el millor amic d’un gihadista
La Joselina creia que els Mossos erraven; després va saber que el seu estimat Said l’havia robat per fer els atacs