La Vanguardia (Català-1ª edició)
Els mujahidins de Ripoll
Morts a Alcanar Abdelbaki es Satty
44 anys. Imam de Ripoll, va ser a presó per tràfic d’haixix i va ser el cervell dels atacs. Mor el 16 d’agost del 2017 quan explota la casa d’Alcanar (Montsià) mentre fabricaven explosius
Youssef Aalla
22 anys. Les seves restes es van trobar a la casa d’Alcanar
Mort a Subirats Younes Abouyaaqoub
22 anys. Conductor de la Rambla, on mata 15 persones i causa 131 ferits, i després assassina un altre home mentre fuig. És abatut per la policia el 21 d’agost, a Subirats (Alt Penedès)
Morts a Cambrils #oussa Abouyaaqoub
17 anys. Mor abatut per la policia a Cambrils, la matinada del 18 d’agost, després de perpetrar un atropellament massiu al passeig marítim
Said Aalla
18 anys. Va entrar al grup arrossegat pel seu germà
Mo$amed #ic$ami
24 anys. Tenia una bona feina en una empresa metal·lúrgica
%mar #ic$ami
21 anys. Va ser l’últim terrorista abatut a Cambrils
Moussa %ukabir
18 anys. Malgrat que era el petit, sembla que en el seu cas va ser ell qui va convèncer el seu germà Driss
&ius Mo$amed #ouli
Avui té 26 anys. Detingut a Alcanar després de sobreviure a l’explosió. Condemnat a 53 anys, l’Audiència Nacional li acaba de rebaixar la pena a 43
'riss %ukabir
Actualment té 33 anys. Es va fer enrere a l’últim moment. Detingut a Ripoll, va ser condemnat a 46 anys, pena rebaixada ara a 36
Said ben (a))a
29 anys. Condemnat a vuit anys per col·laborar amb el grup terrorista, va ser excarcerat quan va complir la meitat de la pena afecte per en Said, el petit dels germans Aalla, que vivia a la vora i va treballar al restaurant. “Era un noi trempat, amb ganes de fer coses, de viure. Molt llest, va aprendre en un mes el que d’altres en tarden sis. Parlàvem de tot, de política, religió, sentiments... Quan va deixar de treballar al restaurant continuava venint per petar la xerrada. Deia que aquí podia parlar de coses que els seus pares no entenien. Poc abans dels atemptats va venir a oferir-se a donar un cop de mà; la cuinera tenia el marit malalt. Era aquesta mena de persona”, recorda.
Quan va veure la foto del noi a la televisió, identificat com un membre de la cèl·lula, no va tenir dubtes: la policia s’equivocava. No va trigar a topar de cara amb la realitat. Els Mossos la van anar a veure i li van explicar que no havien estat lladres comuns els que, feia unes setmanes, li havien entrat a robar a casa i se li havien endut les joies. Van ser els terroristes. “En Said era l’únic que sabia on vivíem i que els divendres no tornem fins a la matinada”, diu la Joselina.
Pair-ho no va ser fàcil. “Se’t fa un nus al cap i no pots dormir. Et sents culpable. Sí, culpable, per no haver-ho vist, per no haver fet res. Vaig haver d’anar al psiquiatre”. Hi ha una altra cosa que la turmenta. Saber que les seves joies han servit per finançar tanta mort.
Les ferides supuren. El Faisal arrossega episodis d’ansietat i depressió. No aconsegueix mantenir una feina. El cognom pesa. Aquest estiu va entrar com a mecànic en una fàbrica de la zona, després que la seva sogra catalana, empleada a l’empresa des de fa 28 anys, hi insistís durant mesos. Però fa uns dies, explica el jove, el company que s’encarregava de formar-lo li va fer una pregunta: “M’han dit que no et tregui els ulls de sobre, que ets família de gihadistes. És cert?”.
La primera vegada que la Joselina es va creuar pel carrer amb la mare d’en Said, va córrer a abraçar-la. “Jo no veig la mare d’uns terroristes, sinó una dona que ha perdut dos fills. No ens podem comunicar, perquè no parla ni castellà ni català, però ens vam abraçar”.
Totes les famílies continuen vivint a Ripoll. Però no és fàcil. “No aixequen el cap –afirma en Faisal–. L’altre dia vam celebrar la festa del Sacrifici. I de sobte les mares d’en Said i d’en Moussa van posar-se a plorar. Veure tants nens belluguejant va ser massa per a elles”. ●
Anna Teixidor (Figueres, 1978) va publicar el 2020 el llibre Sense por de morir (Pòrtic), un dels millors treballs periodístics fins ara dels atemptats del 17 d’agost del 2017. Cinc anys després, lamenta que les víctimes, però també l’entorn dels joves integrats a la cèl·lula terrorista que van protagonitzar aquell atemptat, no han aconseguit curar les ferides. Queda molt per fer.
“Fa por, aquell odi que tenien no es veia; si va ser tan fàcil, pot tornar a passar”, diu Prieto, que els va buscar feina
No hi té res a veure. A l’Estat Islàmic s’hi van unir més de 5.000 persones de tots els països europeus, independentment de les característiques socials o polítiques de cada país. Quan Abdelbaki es Satty encara no havia arribat a Ripoll el 2015, ja hi havia persones que es connectaven a la propaganda gihadista sobre la guerra a Síria i l’Iraq i que se sentien cridades pel que passava.
Paradoxalment, s’observen més casos de radicalització en els joves, molts nascuts aquí, que en els pares que van arribar a Espanya.
Les primeres generacions venen a treballar, però les segones sí que es fan preguntes. Veuen els seus pares emmotllats en la cultura occidental, alguns, la majoria dels pares dels joves de la cèl·lula, eren analfabets i les mares amb prou feines parlaven un altre idioma que no fos el seu i només es relacionaven amb les dones de l’entorn immediat.
En un moment del llibre es pregunta qui eren aquells nois que s’asseien als pupitres amb “els nostres fills”. Hi ha un ells i un nosaltres?
No, no. No eren d’altres. Eren nosaltres, dels nostres. Els mateixos amics i la gent de Ripoll no els sent com els altres. Per aquesta raó hi ha un dol que encara perviu, perquè hi havia una estima, un respecte, una empatia.
Però aquella empatia no va permetre detectar el procés de radicalització dels membres de la cèl·lula.
La manera d’actuar d’Abdelbaki es Satty sempre tenia com a prioritat no ser descoberts. Ell va tancar el cercle. Gent que va ser molt pròxima a alguns d’aquells nois van estar a punt de denunciar. Ens ho han dit a posteriori. En algun moment van pensar que ho havien de denunciar. Què va fallar aquí? Doncs que no hi va haver ni prou confiança ni l’empoderament necessari per fer-ho.
Pot tornar a passar un atemptat així?
Sí. I el que és evident és que no s’han creat les eines per evitarho. Avui dia, si una persona observa que una altra es radicalitza i és una persona estimada, l’únic que pot fer és denunciar-la als Mossos; no s’ha creat cap mecanisme que permeti assessorar persones que tinguin aquesta casuística. La prevenció de la radicalització no és a l’agenda pública.
Ha investigat la situació de les víctimes de l’atemptat?
Després de treballar-hi tres anys, vaig necessitar trobar el punt mitjà i vaig buscar els supervivents. Era imprescindible. N’he fet un seguiment. Dels supervivents el que em sembla més impactant és que cinc anys després encara hi ha persones que encara són al 17 d’agost del 2017. No ho han pogut superar. A moltes d’aquestes víctimes no se les ha reconegudes com a tal. Això és molt greu. ●
Els nois de la cèl·lula “Hi ha un dol que encara perviu perquè hi havia una estima, un respecte, una empatia”