“Canviaria amb Sánchez tomàquets per albergínies”

on Iñarritu és el rei de Twitter del grup parlamentari d’EH Bildu al Congrés –de la mateixa manera que el seu company Oskar Matute és l’indiscutible líder en viralització d’intervencions parlamentàries– i es mou a la xarxa social amb tanta facilitat com en les comissions parlamentàries, on és un diputat tan amable en les maneres com rocós en els continguts. Amb escó a les Corts des del 2011, Iñarritu, cofundador d’Aralar el 2000, la primera formació abertzale que, sota el lideratge de Patxi Zabaleta, va abjurar del terrorisme, és un dels polítics de l’esquerra abertzale que més han contribuït a modernitzar la imatge de la coalició per tancar la pàgina de la violència terrorista a Euskadi.

Pescar al mar, llegir els diaris en paper, recórrer senders i fer muntanya, tenir cura de l’hort... Està segur que no és un sexagenari de dretes?

[Riu] Segons Bordieu són pràctica d’esquerra. Tingui en compte que Miterrand feia una cosa semblant a Latche, Pepe Mújica ho fa al seu mas i fins i tot Pedro Sánchez ha instal·lat un hort a la Moncloa i pel que sembla regala les albergínies que conrea als visitants. Crec que no és qüestió d’ideologies. Crec que la meva afició per la natura em ve d’haver-hi passat els estius de la infantesa i amb el temps haver-ho teoritzat després de lectures de Tolstoi, Thoreau, Woolf i Hemingway, entre d’altres.

Però totes les activitats que li agraden, pel que fa a la variable temporal, requereixen paciència, absència de pressa. És la seva rebel·lió contra el present?

Ciceró va dir que “si tens un jardí i una biblioteca, tens tot el que necessites”. En el meu cas crec que necessito més, però aquestes activitats que practico principalment a l’estiu i vacances més que revolucionàries les veig gairebé terapèutiques. La paciència no és un dels meus forts i si hi afegim el ritme actual de l’activitat política, aquests hobbies a la natura o l’àmbit rural ajuden a desconnectar i si es practiquen amb família i amics es passen moments inoblidables. També és veritat que destino part de les vacances a viatjar, però no són precisament viatges de repòs, acabo més cansat que abans d’anar-hi, però plenament satisfet.

I pel que fa a les coordenades espacials, vostè va créixer a Getxo, al Gran Bilbao. Hi ha impugnació de la vida urbana?

En realitat també m’agrada la vida a la ciutat, que és on visc i passo la major part del temps.

L’oferta cultural és sens dubte molt més àmplia i diversa. Els caps de setmana que puc i per vacances practico el que hom anomena slow movement amb més entusiasme.

Entre l’efervescència de l’Espanya buidada i el neoruralisme d’un sector rojipardo de l’esquerra neorància (que són filosòficament oposats), hi ha tot un moviment que convida a repensar el medi rural, des de l’ànsia de modernització d’una banda, i des de la nostàlgia pastorívola de l’altra. On s’enquadra?

En cap. És una evidència que cal repensar el medi rural en matèria de modernització i serveis i el medi urbà en sostenibilitat, però no m’afegeixo a cap d’aquests corrents. Personalment, m’agrada viure al ritme de les estacions i en contacte amb la natura, però lamentablement no és una cosa que pugui fer contínuament. La vida lluny dels grans nuclis de població no és fàcil, però sí que aporta satisfaccions en altres àmbits.

Sent d’un petit poble agrícola i ramader, em xoca la relació de la cultura basca amb l’agro, la impregnació amb la qual el baserri determina fins i tot la cultura urbana contemporània. Gairebé no hi ha autor jove del cinema o la novel·la bascos que no comenci per parlar de la casa del pare (amb citació d’Aresti i sense), l’horta, l’arbre i la vaca. Què passa?

Diria que és un clixé. Hi ha una aproximació en alguns autors de renom, com Atxaga, però tenint en compte que la societat basca és essencialment urbana, la majoria d’autors i creadors s’escapen d’aquest enfocament: Lara Izagirre, Iratxe Fresneda, José María Goenaga, Maider Oleaga, Jon Garañano, Kirmen Uribe, Iban Zaldua...

Es defineix com a “ecosocialista” o li ho diuen els seus companys per provocar-lo?

Per provocar-me algun company em titlla de “socialdemòcrata”, a la qual cosa responc que més aviat socialista democràtic. Ara bé, provinc d’Aralar, una formació pacifista i ecosocialista, i continuo defensant aquests principis polítics.

És bon pescador?

Jo diria que sí, fins i tot en diverses modalitats com són la canya o la pesca submarina. Tot i que el meu entorn potser posa en dubte aquesta afirmació.

Segur. Quins són els atributs del bon pescador?

Coneixement, insistència i paciència entre d’altres.

I el bon horticultor?

Diria que els mateixos.

Serveixen en política, aquestes virtuts?

En moltes ocasions es repeteix la frase que “per recollir cal sembrar”, però si observem l’arc parlamentari actual, millor no ser categòric ni fer translacions directes.

Quin és el tresor més gran que se li ha enganxat a la canya?

Els peixos més grossos han estat túnids. Recentment vaig pescar una tonyina de mida descomunal, però com que està prohibida pescar-la per a pescadors esportius, la vam deixar anar sense ni tan sols pujar-la a l’embarcació.

I que li hagi crescut a l’hort?

Els meus tomàquets tenen fama pel gust. Oferiré un intercanvi a Pedro Sánchez per les seves albergínies.

I el seu tresor més gran en l’acció política?

Com a jonqui de la política, poder representar els teus votants en una institució crec que és un honor tremendament valuós. Crec que sempre estaré agraït d’haver pogut exercir aquesta funció. ●

Vocació “Soc un jonqui de la política i sempre estaré agraït d’haver pogut exercir-la”

Etiquetes “Per provocar-me, alguns companys em titllen de socialdemòcrata”

I