Un aiguamans

La dutxa és el meu despertador. Sempre freda, m’hi vaig acostumar de petit. Sense dutxa matinal, seria un somnàmbul. En canvi el meu oncle avi Lluís es devia dutxar ben poc en els seus 80 anys llargs de vida. Al costat del llit, un preciós aiguamans de metall esmaltat. Cada matí s’hi rentava conscienciosament la cara, el coll, les aixelles i el que ell anomenava “els baixos”. Els peus se’ls rentava un cop per setmana en un gibrell. Mai no li vaig sentir cap pudor. Al contrari: feia una olor clorofíl·lica, que provenia de la mixtura amb què s’engominava els quatre cabells blancs que li quedaven.

L’oncle Lluís vivia, ja vidu i ancià, en una caseta d’un cos. A la part del darrere, hi havia una petita eixida amb un pou, protegida els estius per una parra ufanosa. En un extrem de l’eixida, en una minúscula cabina d’obra, hi havia la comuna, això és, un seient de fusta foradat

L’estalvi elèctric era un dogma patern: “El llum és un lladre, apaga’l”

que desembocava en un dipòsit d’aigües negres. L’oncle hi abocava cada matí l’orinal amb les seves miccions nocturnes i aprofitava el moment per “anar de ventre”. Encabat, llençava al forat de la comuna l’aigua sabonosa de la palangana de l’aiguamans per fer baixar la femta i els trossos de paper de diari (ell llegia El Correo Catalán) amb què s’havia netejat.

Arribat l’estiu, l’oncle Lluís practicava de tant en tant un ritual: posar un meló o una síndria a la galleda del pou. D’aigua boníssima, per cert. En dies assenyalats (el 15 d’agost, per exemple, festa major de la Bisbal), hi posava també una ampolla de “xampany” Delapierre, que era el més barat d’aquell temps. Demi (és a dir: dolcenc). L’oncle feia baixar la corriola fins a enfonsar la galleda a l’aigua i lligava la corda en un ganxo de la paret per fixar-la. Al cap d’unes hores, la síndria, ben fresqueta, era un regal dels déus.

No cal tornar a l’extrema sobrietat d’aquells temps en què la síndria era una festa; i el Delapierre refrescat al pou, un luxe. Temps en què l’estalvi energètic no era una filosofia, sinó un dogma patern: “El llum és un lladre, apaga’l”. Però, veient com canvia el clima, potser comença a ser hora de recordar allò que la mare de la meravellosa Irene Vallejo aconsellava a la seva filla en els assedegats estius d’infantesa: “No deixis de sorprendre’t cada vegada que obres l’aixeta” ●