Afganistan, retorn al passat

Pedro Madueño Ramon Aymerich (Internacional), Silvia Angulo (Política), Marga Soler (Opinió), Susana Quadrado (Societat), Ramon Suñé (Viure), David Dusster (Magazine i Gent), Sílvia Colomé (Cultura), Sergio Vila-Sanjuán (Cultura|s), Joan Josep Pallàs (Esports), Elisenda Vallejo (Economia), Celeste López (Redacció Madrid), Mariángel Alcázar (Casa Reial), Ignacio Orovio (A Fons), Fèlix Badia (Fidelització), Núria García Arenas (Disseny),

Mariano Fernández (CDO, Estratègia Digital), Pau F. Rodríguez (Xarxes Socials i CMO), Álvaro Mazariegos (SEO), Jordi Canyissà (Operacions) i Salvador Enguix (València) Joel Albarrán Lluís Foix i Josep Maria Sòria

Ahir va fer un any que els talibans van ocupar sense trobar cap resistència el palau presidencial de Kabul, mentre les tropes internacionals de l’OTAN, i especialment els Estats Units, estaven embrancades en una caòtica retirada militar. El president de l’Afganistan, Aixraf Gani, fugia a l’estranger, i el país començava a enfonsar-se en un passat fosc i rigorista, com el viscut vint anys enrere.

Mentre desenes de milers de ciutadans afganesos i les seves famílies s’amuntegaven a l’aeroport de Kabul implorant ajuda per sortir del país i evitar així les represàlies i les revenges dels nous amos, l’Afganistan començava a endinsarse una altra vegada en la por i la desesperança. Els dies 7 i 8 de setembre es va nomenar un nou govern interí de l’emirat que, en contra del que havia promès, ni va ser inclusiu –no hi havia cap dona– ni va ser representatiu de la diversitat ètnica i religiosa del país.

Des d’aleshores fins avui, la situació del país s’ha anat deteriorant, en especial el respecte als drets humans, i particularment els de les dones. El triomf talibà va posar fi als combats, especialment a les zones rurals, però l’Afganistan del nou emirat islàmic està enfonsat en una crisi financera, econòmica i humanitària. Només hi va haver al principi algun lleu canvi cosmètic per entabanar Occident, que ha estat finançant el país vint anys, i per no quedar fora del sistema financer internacional.

Les oenagés adverteixen que la crisi humanitària –manca d’aliments i de medecines– s’ha agreujat per la sequera, per l’augment de preus a causa de la guerra d’Ucraïna i perquè en aquests moments gran part de l’ajuda internacional per a aquestes finalitats va destinada precisament al país en conflicte amb Rússia. A més, es fa molt difícil aportar ajuda a un país amb un Govern que no ha estat reconegut i, per tant, no hi ha cap garantia sobre què farà amb aquesta ajuda. El desastre econòmic afganès ja havia començat abans del retorn talibà, però la seva gestió des d’aleshores ha fet que 24,5 dels 38 milions d’habitants necessitin ajuda per sobreviure a causa de l’atur, la fam i la carestia.

El règim islàmic ha tancat les escoles a les nenes més grans de 12 anys, i les dones, en aplicació estricta de la xaria, pràcticament han estat apartades de la vida pública. Les activistes i les periodistes són les més perseguides i, si incompleixen la llei islàmica, poden ser detingudes i torturades. Han augmentat els suïcidis femenins, així com els matrimonis forçosos i precoços, i ha desaparegut tot vestigi de llibertat de manifestació i de vestimenta, sent obligatori l’ús del burca des del 7 de maig. Les poques dones que s’han atrevit a protestar públicament han estat dispersades a trets.

El règim ha ignorat les peticions occidentals a favor d’un govern inclusiu, i el recent assassinat per la CIA d’Aiman alZawahiri, líder fins aleshores d’Al-Qaida i que estava amagat a Kabul, ha posat de manifest que l’Afganistan s’ha tornat a convertir en un refugi per a grups terroristes i que els talibans no només no han trencat, com es van comprometre a fer, amb les organitzacions extremistes gihadistes, sinó que a més les han allotjat.

L’actual emirat islàmic, amb dirigents barbuts i líders que no apareixen mai en públic, és cada cop més semblant al que va controlar el país entre el 1996 i el 2001, però també són apreciables certes tensions entre diverses faccions talibanes rivals, per bé que l’Executiu interí governa sobre tot el país. Hi ha hagut lluites intestines al nord, exacerbades per les diferències entre ètnies i pel sectarisme religiós.

En vint anys de presència occidental, l’Afganistan potser no va avançar cap al futur, però el que sí que és segur és que en un any de domini talibà ha tornat al passat més fosc. ●

Després d’un any en el poder, els talibans han portat el país a una crisi humanitària