Alemanya mira a l’Est

Alemanya mira a l’Est. És una intuïció que tinc fa temps, potser des que vaig llegir El Danubi, de Claudio Magris, en què s’aixeca acta de com la cultura i els interessos alemanys es projecten dominants riu avall, cobrint aquella àmplia zona d’Europa que aboca les seves aigües al Danubi. Més tard he anat consolidant aquesta idea. Bismarck no volgué mai un imperi fora d’Europa: consumada a Versalles la unitat de la nació alemanya, només concebia la seva expansió cap a l’Est. Va afirmar que el II Reich seria la potència continental hegemònica si aconseguia conjugar els seus interessos amb els d’Àustria i Rússia, aïllar França i deixar a la Gran Bretanya el domini dels mars. I el 1917, escriu Sebastian Haffner (a El pacto con el diablo) que “Alemanya volgué i donà suport a la transformació de Rússia a través de la revolució bolxevic. (…) Amb aquesta aliança d’Alemanya amb la revolució bolxevic –que fou un pacte amb el diable per ambdues parts– va començar tot”.

En aquesta línia, el diumenge de Pasqua del 1922, a Rapallo, poble d’estiueig proper a Gènova, Alemanya i Rússia firmaren un acord. Ho feren al mig d’una conferència europea –la de Gènova– que tenia un objectiu diferent (un nou sistema monetari), i a l’esquena de les potències occidentals. La sorpresa va ser majúscula per dues raons: 1. Que una Rússia comunista i una Alemanya anticomunista concertessin una aliança contra Occident; 2. Que ho fessin de sobte. Fou una aliança entre la dreta alemanya i l’esquerra russa basada en una autèntica comunitat d’interessos, i impulsada per l’odi a Occident. Els primers alemanys que viraren cap a Rússia van ser els militars. Els polítics estaven dividits: n’hi havia de “prooccidentals” (els socialdemòcrates i els burgesos d’esquerres) i de “proorientals” (la dreta). Alemanya i Rússia van firmar a Rapallo el seu autèntic tractat de pau després de la Primera Guerra Mundial: cada part reconegué els territoris de l’altra, entaularen relacions diplomàtiques, s’obligaren a pagar indemnitzacions, es declararen nació més afavorida i pactaren cooperació i assessorament econòmic. El mercat rus era llavors primordial per a la indústria pesant alemanya. En una Història de la diplomàcia apareguda a Moscou el 1947 es diu: “El tractat de Rapallo va frustrar l’intent d’Occident d’establir un front únic capitalista contra la Rússia soviètica. Els plans de restaurar Europa a costa dels països vençuts i la Rússia soviètica van ser condemnats al fracàs”.

Havia quedat oberta la porta a una cooperació militar secreta entre Rússia i Alemanya, més estreta que la que pugui haver-hi hagut mai fins i tot entre aliats. Aquesta ha estat, fins ara, la paradoxa més gran de la història germano-russa: els elements essencials de l’exèrcit alemany, que el 1941 gairebé va eliminar la Rússia soviètica, es van crear a partir del 1922 a la Unió Soviètica, sota el més profund secret i amb el ple consentiment i ajuda del govern soviètic. El tractat de Versalles prohibia a Alemanya que la Reichswehr superés els 100.000 homes i disposés de tancs, bombarders i gasos tòxics. Fins al 1927, Alemanya va estar sota control dels seus vencedors i més endavant, els serveis d’intel·ligència aliats haurien impedit la creació d’una flota de tancs i d’una força aèria si s’hagués intentat a la mateixa Alemanya, però el que succeïa a la Rússia profunda era llavors inescrutable.

Així es va fer. Entre el 1933 i el 1939, sota Hitler, es van crear les més potents forces aèries i els tancs més combatius del món mitjançant una feina pacient i incessant… a Rússia! La base de la Luftwaffe va raure a Lipeck, entre Moscou i Voronov. La de l’artilleria, a Kazan. A Oremburg es disposava d’amplis territoris, on els seus pobles van ser evacuats per provar agents químics. Aquestes bases eren al seu torn centres de fabricació i d’instrucció. A canvi, i entre altres contraprestacions, els russos aconseguiren que oficials seus s’entrenessin amb els alemanys, rebent una formació germànica. D’aquesta manera es consumà una doble paradoxa: els russos deixaren que els alemanys desenvolupessin i aprenguessin a dominar al seu país les armes amb les quals després els envairien, i els alemanys es convertiren en els mestres dels seus futurs vencedors. I, per fi, Alemanya i Rússia es van aliar contra Polònia.

A què treu cap tot això? Ajuda a entendre algunes decisions dels últims anys. ●

A Rapallo, una Rússia comunista i una Alemanya anticomunista van fer una aliança contra Occident

Wikipedia