La Vanguardia (Català-1ª edició)
Batalla contra la violència obstètrica
L’ONU ha condemnat Espanya pel part de Nahia Alkorta, que va ser sotmesa a una “cesària sense justificació”
Em van tractar com un tros de carn”. És l’expressió que més utilitza Nahia Alkorta quan explica el naixement del seu primer fill, que va portar a judici pel procediment i les importants seqüeles físiques i psicològiques que li va comportar. Després de trencar aigües la setmana 38, li van induir el part anticipadament. Va acabar en cesària, i no va poder tenir el nen fins a quatre hores després. La justícia espanyola va desestimar el cas, però ara l’ONU ha emès un dictamen en què dona la raó a Alkorta, i assegura que “va ser víctima de violència obstètrica”, “sotmesa a una cesària sense justificació”. És la segona condemna per a Espanya.
El relat de la Nahia posa els pèls de punta. El que recull el Comitè contra l’Eliminació de la Discriminació contra la dona de l’ONU i el que fa per a La Vanguardia. Però diu que el seu és un cas massa habitual. El 2012 estava a punt de ser mare per primer cop, i va arribar a l’hospital amb el sac trencat. Li van dir que calia esperar 24 hores per induir-li el part, però es va acabar fent 10 hores abans. El dictamen diu que “es va ignorar el període protocol·lari”, i Alkorta, que “no es va complir”.
Després de passar tota la nit amb la llevadora, que certificava que el procés de part avançava, tres ginecòlegs li van anunciar que hi hauria cesària. Per l’ONU, va ser sotmesa a una intervenció “sense justificació mèdica” i es “va induir el part de manera prematura”. Alkorta va sol·licitar la prova del PH, un procediment habitual per saber si hi ha patiment fetal i que avala la necessitat de cesària, però assegura que no l’hi van fer.
“Al quiròfan em van tractar com un tros de carn... Vaig passar molt fred i no parava de tremolar, i em criticaven”. Lamenta que en tot el procés només l’anestesista i una llevadora “em van tractar bé”. I va haver de sentir totes les indicacions quirúrgiques. “Era com si fos una pràctica”. També ho ha certificat l’ONU, que apunta que la van fer “residents en formació supervisats per tutors”.
I quan el nen va néixer, malgrat que la prova d’Apgar “va donar 9/10”, no el va poder agafar (durant la intervenció la van mantenir amb els braços lligats i no hi van permetre la presència de la parella), i no va estar amb ell fins a quatre hores després. “Vaig estar en reanimació tota sola demanant que em portessin el nen”. Alkorta assegura que en altres hospitals es permet per afavorir el pell amb pell i l’èxit en la lactància materna. Ella havia estipulat la voluntat d’intentar-ho, però no l’hi van posar fàcil. “Li van donar biberó i van
Aquesta dona va portar a judici el procediment hospitalari del seu primer part i les seqüeles originades
dir a la meva parella que ho havien fet perquè la prova de la glucosa estava malament. Però estava en la normalitat”, assegura.
Per a aquesta dona basca, que ha tingut dos fills més –tots dos en parts “respectats” i un a casa– , la seva experiència evidencia que la falta de mitjans i també de preparació afavoreix la violència obstètrica que ella mateixa ha patit d’acord amb el dictamen de l’ONU. “La jerarquia no deixava actuar la llevadora, que deia que tot anava bé. I el sistema funciona així. Tocava fer cesària i jo passava per allà”, assegura.
El postpart tampoc no va ser fàcil. Alkorta apunta a la importància de denunciar la violència obstètrica i lamenta que només es pugui fer el primer any. Ho va posar tot en mans d’una advocada. La causa davant la justícia espanyola va quedar desestimada, però no es va rendir, i va elevar la queixa a l’ONU, que li ha donat la raó. És la segona condemna per violència obstètrica d’Espanya.
Alkorta lamenta que falten llevadores “que prenguin el lideratge del part fisiològic, recursos humans i formació i conscienciació”. I esmenta la llei d’autonomia del pacient per recordar que legalment existeix protecció davant l’abús, però en la pràctica diària “hi ha un costum i una manera de fer que cal canviar”. ●