La literatura brasilera demana pas més enllà de les fronteres

Les traduccions en castellà d’autors com Martha Batalha, Itamar Vieira o Tatiana Salem Levy arriben a les llibreries

Quan Tatiana Salem Levy va anar a Barcelona fa uns mesos per promocionar la seva última novel·la, Vista Chinesa (Libros del Asteroide), en què relatava la violació de la seva amiga, es va sorprendre quan es va adonar que la literatura brasilera era vista com una cosa exòtica. “No crec que sigui exclusiu d’aquí. Passa en altres països, però la meva esperança era una altra. Sempre són a l’estant de literatura portuguesa. De vegades, si l’establiment està més especialitzat, concreten posant literatura del Brasil. Però aquestes lectures gairebé mai s’entremesclen amb altres llibres més universals. És igual el gène

La literatura brasilera dels últims anys té més veus femenines i afrodescendents

Els autors lamenten que, en termes literaris, la relació entre el Brasil i Portugal no sigui gaire fluida

re, si és història o thriller, sempre es despatxen en un apartat llunyà. Per arribar a un llibre de literatura brasilera ha d’interessarte el Brasil prèviament, sinó difícilment hi arribaràs”, lamenta l’autora.

Una opinió molt semblant té la també escriptora Martha Batalha: “És simplement una qüestió de sort”, admet, ja que “hi ha moltes novetats i molt bones, però una de les dificultats principals és l’idioma. Si escrius en castellà, el teu mercat és més gran; en anglès, tens gairebé tothom, però en portuguès, el marge és més petit. I no ajuda que, en aquest sentit, la relació entre el Brasil i Portugal no sigui tan fluida com hauria de ser”. L’autora es va convertir en una de les més prometedores del país amb la seva primera novel·la, La vida invisible de Eurídice Gusmão (Seix Barral, 2017), que va ser un èxit internacional i els drets cinematogràfics es van vendre abans de publicar-se al Brasil. La seva adaptació va ser preseleccionada per als Oscar i va obtenir el premi a la millor pel·lícula a la secció Un Certain Regard del Festival de Cannes el 2019. La de Recife aterra ara a Espanya altre cop, gràcies a Seix Barral, amb Un castillo en Ipanema, que recorre un segle de la història d’una família originària de Suècia i instal·lada al Brasil després que el patriarca, Johan Edward Jansson, que va existir de debò, fos enviat com a cònsol.

Malgrat que se sent satisfeta per la visibilitat que ha aconseguit amb la seva feina, l’escriptora reconeix que són molts els factors de què depèn que el treball d’algú sigui conegut o no. En el seu cas, especifica, “em sento molt afortunada que Rosa Martínez-Alfaro portés el meu text al castellà. No hi ha tants traductors de portuguès, i menys el del Brasil, i recordo que quan em va passar el seu text vaig sentir que plasmava l’ànima del meu llibre”. Martínez-Alfaro va rebre el 2018 el premi Giovanni Pontiero precisament per la primera novel·la de Batalha. Igual com la resta d’entrevistades, opina que “ens estem perdent una literatura brillantíssima i molt interessant i, malgrat que van arribant més novetats que antigament, continua sent bastant invisible, a excepció de noms arxiconeguts com Paulo Coelho, Clarice Lispector, Jorge Amado o Joaquim Machado de Assis”. Un apunt sobre el qual reflexiona Martha Batalha: “M’encanten tots aquests autors. M’encanta Jorge Amado i és un nom importantíssim en la nostra literatura, però va escriure llibres fa setanta anys. Em preocupa que hi hagi un buit tan gran d’exemplars entre aquell temps i l’actual. Crec que és una cosa de què ens estem adonant els que arribem i per això intentem obrir-nos pas encara que sigui a cops de colze”.

Els qui s’hagin endinsat en les lletres brasileres més recents s’adonaran que, en termes generals, tracten temes molt més diversos que no pas els seus antecessors. “És evident que hi ha moltíssimes més dones que mai escrivint. I no crec que abans no hi fossin, sinó que, simplement, no es donava l’oportunitat a les autores de poder publicar. El mateix passa amb els escriptors afrodescendents, que també han trencat el silenci i comencen a tenir la visibilitat que es mereixen. Aquests dos col·lectius tenen molt a dir i per fi poden, cosa que garanteix que es parli des d’altres punts de vista i s’arribi a noves conclusions en molts termes”.

Itamar Vieira Junior és un exemple d’aquestes noves veus que han arribat per quedar-se. Des que va publicar la seva pri