La Vanguardia (Català-1ª edició)
Sanmiguel, l’obra mestra perifèrica
El Reina Sofia i l’Artium revelen la potència pictòrica del septuagenari Néstor Sanmiguel
La mostra provoca cert estupor al visitant. Com és que no coneix un creador amb la potència pictòrica de Néstor Sanmiguel (Saragossa, 1949), capaç de mil llenguatges diferents, des del pop fins al constructivisme, i un estil difícil de definir, però de segell inconfusible? On ha estat amagat aquest septuagenari? La resposta no acaba de resoldre el misteri: ha estat a Aranda de Duero, Burgos, on a mitjans dels vuitanta va formar part de col·lectius artístics com A Ua Crag abans de començar un treball incansable i ingent en solitari que ara es pot veure en una esplèndida mostra doble titulada La peripècia de l’autòmat que, comissariada per Beatriz Herráez, es desenvolupa tant al Museu Reina Sofia de Madrid –a la seu del palau de Velázquez, al parc del Retiro, fins al 19 de setembre– i a l’Artium de Vitòria, on serà fins a l’1 de novembre.
Potser una explicació més convincent de la manca de ressò d’aquest aragonès establert a Castella l’ofereix ell mateix, que recorda que va viure a Madrid i que “en vaig sortir escopetejat, alliberat de pesos que no suporto bé: les traïcions, la punyalada contínua per l’esquena, les enveges i les rancúnies. Aquestes coses van provocar que me n’anés de Madrid i que tornés al poble... encara que jo no sigui d’aquest poble”, somriu. “És un artista molt important, singular, inclassificable. Un artista perifèric no pas de Madrid, sinó del món, perifèric de la perifèria, i és el que el fa molt important, perquè la seva obra té alguna cosa extradisciplinària, s’escapa de la norma”, resumeix Manolo Borja-Villel, director del Reina Sofia.
Sanmiguel es va acostar de petit a l’art a Saragossa gràcies a una família de militars dels Estats Units que vivien en un edifici on la seva àvia treballava de portera. Una família amb dibuixos de Pollock i Ellsworth Kelly. “Em van dir que això era art, i alhora em convidaven a aquelles llaunes enormes de patates fregides que tenien”, recorda. Ell va provar d’imitar el salvatge dripping de Pollock...
Amb un pinzell fi. Pollock i Kelly li influirien, però també el constructivisme rus i europeu i creadors a priori més llunyans del seu art, com Miró, Tàpies o Basquiat.
De gran, va compaginar la feina en una fàbrica, on feia patrons de vestits, teixits i estampats, amb el seu taller. “Més que tenir un taller d’artista, era un artista de taller, incorporava a la seva rutina la feina sistemàtica de la fàbrica”, diu Borja-Villel. També hi incorporava els patrons, encunys i matrius. I introduïa a les pintures referències a la història de l’art, la música i la literatura, i fins i tot va transcriure com a fons El libro de Manuel o Rayuela de Cortázar, o textos de Kafka, Ursula K. Le Guin o Virginia Woolf .
“Treballa des d’un espai de resistència, gairebé a la contra”, assenyala la comissària, que recorda que el títol La peripècia de l’autòmat prové d’un text que José Bergamín escriu durant l’exili i en què “parla de la necessitat per a l’ésser humà de projectar una mecànica del món, un mecanisme contra el vertigen del final segur, la mort”. De fet, Sanmiguel planteja en el seu art un tauler de joc amb un sistema de regles que s’ordenen a si mateixes: “Moltes peces les generen sistemes d’atzar controlat que fan servir cartes o fitxes de dòmino i que decideixen com s’han de construir les peces, sense una autoria clàssica”.
Sanmiguel, que explica que ha cremat tota la seva obra dolenta, recorda que fa dues dècades va deixar la fàbrica. “Un migdia vaig trucar al meu cap i li vaig dir que me n’anava, em va dir que caldria buscar un substitut, i li vaig dir que fos ràpid: faig 50 anys, vull viure aquesta aventura i, si no la visc ara, ja no la viuré mai”. ●
“Vaig anar-me’n de Madrid alliberat de les traïcions, la punyalada per l’esquena, les enveges i rancúnies”
va morir dimarts passat, 9 d’agost, als 72 anys a conseqüència d’una fallida cardíaca, segons un comunicat difós ahir per la seva agència de representació.
Nascut el 1950 a Bromsgrove, va saltar a la fama el 1995 amb aquesta novel·la, una obra amb què va copar els primers llocs de les llistes de vendes tant als Estats Units com al Regne Unit. L’èxit de
L’home que parlava als cavalls a cau d’orella va portar l’actor estatunidenc Robert Redford a dirigir el 1998 una pel·lícula amb el mateix nom que ell va protagonitzar amb Kristin Scott Thomas, Sam Neill, Dianne Wiest i una jove Scarlett Johansson de 14 anys.
A aquesta novel·la la van seguir Terra de llops (1998), A través del foc (1999), Cuando el abismo separa (2005) i
L’home que volia ser valent (2010). Nicholas Evans va començar la seva etapa professional als setanta com a periodista al diari Evening Chronicle i després va fer el salt a la televisió. La seva experiència a Beirut per cobrir la guerra al Líban i en política internacional també li va servir per escriure la seva darrera obra, L’home que volia ser valent, en què abordava els secrets de família i els “efectes de la guerra i el cost humà”. ●