Tomba amb vista al Camp Nou

El meu amic va remoure el cel amb la terra –mai millor dit– per enterrar el seu pare, culer irredempt, en un nínxol que tingués vista al Camp Nou. Un altre col·lega va escampar les cendres del seu, perico irrenunciable, sobre la gespa de l’Espanyol a Cornellà. Ara ho expliquen somrient, però no de broma: l’evolució ens ha dotat d’una dimensió religiosa que realitzem de manera horitzontal –explica Hägglund–, amb solidaritat i afecte entre iguals, o vertical, amb obediència a una jerarquia que culmina la divinitat. Com més satisfactòria és la nostra existència a la terra, més horitzontal és la nostra pràctica religiosa, a fora o a dins de l’església, i menys necessitat tenim d’eternitat. Pot ser que la biomedicina i la seva oferta de viure fins que decidim el contrari canviï aviat l’equació.

Però només amb la mera satisfacció de necessitats materials que proporciona l’Estat no n’hi ha prou. Els ancians, els malalts, els pobres necessiten companyia, afecte i solidaritat que només pot quallar com a pràctica comuna en la dimensió horitzontal d’una religió.

Però això requereix una església?

Dins o fora d’una església: això no és tan important. Si ajudes els qui ho necessiten al teu barri, tot el barri és la teva església. Els jueus, per exemple, poden ser molt religiosos sense creure en Déu, perquè la seva religiositat té una projecció identitària en el present i en la tribu.

Hi haurà un dia una religió sense eternitat?

Com més insatisfactòria és la vida material d’un poble, més vertical és la seva pràctica religiosa. I al revés, com més pròspera és la seva comunitat, més horitzontal la seva pràctica religiosa.

Només necessiten creure en un cel els qui viuen en un infern?

I al revés, sí, en certa manera és així. I hi ha idees poderoses en el cristianisme que anticipen la unió de les dues dimensions: horitzontal i vertical. La nuclear és la de Déu fet home.

Per què?

Perquè converteix en sagrat el profà: dinamita la divisió vertical que informava tota religió. La nostra mortalitat amb ella, de sobte, és divina i la divinitat, mortal.

Déu és un de nosaltres?

I així nosaltres tenim un valor diví. I universal: aquesta és l’altra clau. Aquest salt de la cristiandat li permet transcendir la tribu. Ja és de tota la humanitat.

I com serà la religió del futur?

Inclourà en aquest salt el medi ambient: una cosa que la tradició judeocristiana –al contrari que les indígenes– no contemplava específicament. Una vida que valgui la pena ser viscuda requereix un planeta habitable.

I si no?

L’explotació de l’entorn per enriquir-se és tan reprovable com l’explotació dels humans.