Sereu jutjats

Són només uns trossets de paper al fons de la tassa d’un vàter. Al marge de constatar un ús inadequat de l’inodor, la imatge de les miques a penes seria rellevant si no fos perquè expressen un món. Segons Maggie Haberman, són la prova palpable de l’afició de Donald Trump a estripar documents. La periodista de The New York Times publicarà a l’octubre Confidence man, una investigació periodística cridada a desmuntar la figura de l’expresident dels Estats Units.

La llei de registres presidencials nord-americana empara la conservació de la documentació que produeix el president per irrellevant que sembli. L’afició de Trump per eliminar el rastre dels seus actes és tan gran que, als seus dies a la Casa Blanca, segons The

Washington Post, els seus assessors s’organitzaven per recol·lectar els papers estripats i refer el puzle amb cinta adhesiva per estalviar-li una actuació potencialment il·legal.

Esborrar rastres permet inventar veritats. Els presidents nord-americans es reuneixen de tant en tant amb grups d’historiadors perquè el seu coneixement del passat els ajudi a anticipar dinàmiques futures. Fa pocs dies a Joe Biden li van parlar de les vigílies de la guerra civil americana i dels anys trenta del segle passat. Trump també va organitzar alguna d’aquestes reunions, però no per escoltar els experts, sinó per explicar-los allò que havien de pensar i donar-los a conèixer quins eren, a parer seu, els seus èxits.

L’expresident és a l’esmunyedís terme de populisme el que antany la barra de platí i iridi guardada a París era respecte al metro: el patró que el defineix. Té un ego infinit. Sempre és víctima. Mai no obra malament i ho fa en benefici propi. Tot és blanc o negre. Té aduladors o enemics. Els seus seguidors tenen tints més propis d’una secta que de partidaris d’una ideologia política. Es considera el metall pur sobre el qual es calibren les impureses de la resta. Es considera per sobre de la llei i l’únic capaç d’explicar la pròpia trajectòria.

A la política catalana i espanyola tenim un grapat de personatges com Trump, el seu arquetip, que tots coneixem i que diàriament ens avergonyeixen. Es creuen excepcionals, però són més del mateix i perjudiquen tothom —fins i tot els quadres polítics que els aplaudeixen esperant treure’n profit, fins que un desacord els faci caure en desgràcia—.

Per sobreviure, en el present les nostres imperfectes democràcies han de demostrar a aquestes figures que si delinqueixen l’Estat de dret els jutjarà. I que, en el futur, els seus posts, els seus tuits i els milers de likes dels seus fans seran tan sols una opinió a considerar, però que l’anàlisi dels seus actes no l’emetran ells, sinó periodistes i historiadors. Si cal, obtenint la informació del fons d’un vàter.

Tenim un grapat de personatges com Trump que diàriament ens avergonyeixen