Víctimes? Guanyar o perdre

La societat espanyola fa uns 25 anys que està tensionada per un poderós corrent que, amb gran exhibició de força mediàtica, formidable ramificació econòmica i una gran influència en l’alta judicatura i l’alt funcionariat, ha aconseguit rectificar el rumb inicial de la democràcia, recuperada després de la mort de Franco. El rumb que el pacte constitucional havia posat en marxa era social i federalitzant. Amb Aznar, el rumb va ser rectificat i la direcció de l’Estat va tendir al liberalisme econòmic i a un uniformisme enèrgic i sever. La força d’aquesta rectificació és tan intensa que, encara que alguns governs siguin –com passa amb l’actual i amb el de Zapatero– molt adversos al corrent liberal i uniformador, en realitat són molt fràgils i incoherents. Governs que no tenen força per canviar res i que, per postres, reben una pressió mediàtica, econòmica i política fortíssima.

Enverinar el dolor de les víctimes de la Rambla com les d’Atocha

No es pot entendre cap de les tensions polítiques que han vingut després (retorn de la Guerra Civil, indignats, crisi catalana) sense recordar l’existència d’aquesta tensió prèvia i rectificadora. La reacció catalana majoritària a aquest marc neouniformador va voler ser una còpia. Una imitació de la força que des de Madrid va exhibir el corrent rectificador. L’independentisme ha volgut ser a Catalunya implacable, enèrgic, incontestable; a més de severíssim amb els opositors. Però no va calcular bé la seva força, i va perdre. Una de les seves tristes imitacions la vam veure l’altre dia: el boicot al minut de silenci en memòria de les víctimes del 17-A. El sector més ressentit de l’independentisme fa anys que enverina el dol d’aquestes víctimes.

Exactament això és el que, durant anys, va fer la dreta uniformadora amb les víctimes del sagnant atemptat d’Atocha (11-M). Amb insensibilitat fanàtica semblant, però amb forces infinitament superiors, periodistes i polítics d’alt nivell van estar fantasiejant durant anys sobre la mentida d’Estat en aquell atemptat. Van violentar durant anys la memòria de les víctimes i van vilipendiar Pilar Manjón, que les representava. Molts dels que van menysprear les víctimes d’Atocha ara s’esquincen les vestidures pel minut de silenci fanàticament violat a Barcelona. És la diferència entre guanyar i perdre. ●