Contra l’èxit

Cada dia m’agraden més les vacances. Sí, sí, ja sé què em diran: doncs quin descobriment!, doncs que original! Però no em refereixo tant a la part lúdica o relaxant que suposa trencar les rutines, estar amb els teus, descobrir nous indrets, gaudir del mar, la muntanya o qualsevol de les teves aficions, no. Em refereixo a una altra dimensió del descans que només he sabut apreciar recentment. He après a guanyar el temps perdent-lo. A llevar-me d’hora sense despertador. A fer esport sense voler-ho. A menjar sa sense estar a dieta. A llegir i a pensar millor perquè ho faig desordenadament. A saber de debò com estan els meus amics sense els interrogatoris habituals que suposen els àpats robats entre dies de feina i notificacions constants als telèfons. Paradoxalment, la nolinealitat de les vacances com la manera més eficient d’acostar-se a aquesta espècie d’espiral d’autoexigència moderna en la qual s’han convertit les nostres vides.

Aquest rebuig a convertir-ho tot en lineal, unívoc, tangible és el que els volia explicar als estudiants quan a finals de juliol vaig tenir l’honor de pronunciar el discurs de graduació a la meva universitat, la Pompeu Fabra. Per fer el discurs em van recomanar mirar dos dels discursos de graduació més famosos que s’han impartit mai: el de Steve Jobs a Stanford i el de J.K. Rowling a Harvard. Tots dos molt bons discursos, que relaten una narrativa de l’èxit “malgrat que”, la determinació contra vent o marea. “Stay hungry, stay foolish”, així acaba Jobs el discurs, el seu consell vital. També Rowling relata una cosa semblant i, tot i això, no tinc clar que sigui el mirall més bo on mirar-nos. L’èpica pot servir per a alguns, pocs, però no porta la humanitat a viure en concert i civilitat. El meu consell als estudiants va baixar molt de to: l’únic mesurador de l’èxit no és tant el que aconsegueixes i es pot mesurar (l’exèrcit de fracassats seria terrible!) sinó viure la teva vida, la que sigui, amb consciència i compromís; crec que és l’únic que garanteix acostar-se al somni de civilitat compartit i, alhora, navegar entre les múltiples contradiccions que sorgeixen a cada pas. No gaire sexi, ho reconec. Però he pensat prou en tot això aquest estiu. Potser és l’edat, avui que faig anys, però sento una incomoditat creixent per la narrativa de l’èxit que estem transmetent als nostres fills i per un debat públic resultant que defuig les contradiccions i els matisos i jutja des d’unes posicions de puresa absurdes. Descobreixo amb sorpresa, parlant amb amics amb fills en edat universitària, que no tindrem cap metge que hagi tret mai un notable en res. Només deus. “Si vols ser metge, no es pot fallar” (sic). Tampoc un matemàtic no s’haurà pogut permetre una badada en educació física, ni un adolescent uns anys d’entotsolament i confusió, molt formatius des de molts punts de vista. No trobo gens tranquil·litzadora aquesta versió del mèrit, francament. Més aviat gairebé deshumanitzadora. Anar tan determinat per la línia recta t’incapacita per derrapar en els revolts, que vindran, que existeixen.

I a més, el que els deia de com aquestes narratives tan lineals entelen el debat públic, des del més col·lectiu, l’àmbit polític, fins al més intimista, el de les nostres pròpies vides. Sembla que estigui prohibit opinar si no ho tens tot meridianament clar, sense cap dubte ni biaix. El meu amic Lluró em va recomanar llegir els Escrits corsaris de Pasolini. Especialment, em va dir, l’article contra l’avortament. Una vegada fets els deures gairebé sense adonar-me’n (com he dit, les vacances) vam tornar a parlar del llibre i de Pasolini, un heretge desesperat, amb dubtes intolerables, polemista, incòmode. Va proclamar que l’èxit era l’altra cara de la persecució. I no el van perdonar tampoc aleshores. Però parlant amb el meu amic, i només en veu molt baixa, ens vam dir que ara tampoc no el perdonarien, per bé que l’escarni amb què seria jutjat a la plaça pública seria pitjor, més ferotge. No ens sortirà de franc que les inquisicions, per primer cop a la història, siguin d’esquerres.

La contradicció és el criteri del real. Aquesta frase de Simone Weil que em va regalar la meva amiga Mireia parlant de tot i res resumeix millor que res la saviesa de l’estat vacacional que se’ns oblidarà l’1 de setembre quan tornem a la realitat (?) on sapiguem cada un el que cal dir o fer. La pregunta de saber on anem, i on volem anar, continuarà amagada. ●

Anar tan determinat per la línia recta incapacita per derrapar en els revolts, que vindran

Robert Spencer / Getty