Fenòmens crepusculars

He tornat a veure Alcarràs, la pel·lícula de Carla Simón, per tercera vegada. A la sala érem dos. Segons les dades del Ministeri de Cultura, el cinema ha perdut espectadors des d’abans de la pandèmia i es confirma una desafecció que ja veurem com acaba. Alcarràs connecta amb la idea de mons en vies d’extinció i, potser per això, el cinema és el temple ideal per gaudir-ne. L’argument: pagesos condemnats per un sistema injust i unes alternatives per als joves que es redueixen a plantar marihuana clandestina i practicar el botellot compulsivament. La resta és nostàlgia. Reconforta, sí, però s’estimba contra un mercat que imposa unes regles del joc tramposes i la lògica d’unes ajudes que, precisament perquè són indispensables, preserven la humiliació.

Alcarràs ha recaptat 2.200.000 euros provinents de les carteres de 361.000 espectadors. Són xifres de tot Espanya i hi hem de restar uns 60.000 espectadors que l’han vist fora de Catalunya. Em sembla una xifra notable, però ¿està a l’altura de l’eufòria oficial i les campanyes de simpatia? Si fos l’assistència a una manifestació de l’Onze de Setembre, ¿diríem que és un èxit o un fracàs? Perquè, en el cas del cinema fet a Catalunya, el factor de la mobilització i del compromís individual continua vigent. És un factor que, per sort, ha perdut èmfasi militant però és indispensable per compensar la dependència de les plataformes. La cultura pròpia ¿no s’hauria de considerar producte de proximitat? La vella disjuntiva, iniciada l’any 1609 quan un frare va dir: “Puix parla en català Déu li’n don Glòria”, va ser brillantment refutada per Joan Fuster: “Puix parla en català... vegem què diu”. No recordo una campanya de simpatia mediàtica i d’autocomplaença oficial tan estrepitosa com la que, d’ençà que va guanyar l’Ós d’Or, ha acompanyat Alcarràs. Però, especialment en l’àmbit de la cultura, la comèdia de les aparences potencia falses percepcions i l’hàbit de fernos creure que un tuit pot substituir el compromís presencial. Actualitzem-nos: “Puix que és en català, que l’autocomplaença de sofà no sigui una coartada per deixar que el cinema es mori seguint un abandonament semblant al que pateixen els pagesos d’Alcarràs”. ●

¿La cultura pròpia s’hauria de considerar producte de proximitat?