Abelles fantasma

Hem caminat molt per aquesta zona de costa gairebé desèrtica per escapar de la bullícia de l’illa. Aquí s’arriba només a peu, sota un sol justicier. La terra és roja, el cel, blau intens, travessat per solcs d’avió. des de la finestreta d’un passatger avorrit potser som un barret de palla i una gorra granat. recorrem un sender antic, delimitat per cordes, que s’obre a petites cales secretes. Però no tant. en la primera, grups de joves es fotografien compulsivament. Les noies posen en biquini amb facilitat de model. Hi va haver un temps en què la gent es posava a les fotos de qualsevol manera, com amb panxa, innocent. Avui mitja humanitat ha mutat a model professional amb un control de la imatge sorprenent, els antropòlegs revelaran el sentit de la cosa, evolutivament parlant. Postura de sirena, maluc de costat, una espatlla avançada. La primera cala secreta és un plató de televisió. Cal caminar més.

el sender està limitat per cordes per evitar que els visitants entrem a les dunes vermelles i aixafem amb les nostres botasses niuets, plantetes, ouets, arrels, larves i altres formes de vida que ni se’ns ocorren. se sap que alguns crancs ermitans fan servir llaunes de conserva com a closques, perquè ens hem emportat les seves d’ornament. Uns rètols intenten contenir-nos: zona natural fràgil, no sortir del traçat ni emportar-se pedres o petxines. gent sensible intenta protegir la biodiversitat, el terreny i les seves bestioletes de l’ànsia humana que toqueja, grapeja, arramba o aixafa el que troba. se’ns ocorre un conte petit com un cuc: un home agafa pels cabells l’últim avió amb l’última pedra de l’última illa extingida a la butxaca.

Arriben a una cala amb àmplies llengües de roca entre

Sento un brunzit suau, com d’insecte; em desplaço, però la remor ve amb mi

aigües cristal·lines, on a la fi no s’albiren fotògrafs ni models. només una dona xipolleja indolent al costat d’un home que mira el cel. La gorra granat i jo ens dividim per inspeccionar el terreny a la recerca d’ombra. Llavors sento un brunzit suau, com d’insecte. em desplaço, però la remor ve amb mi. L’insecte s’ha multiplicat i no deixa de seguirme. se m’ocorre que podrien ser vespes, o abelles. Fantasmes d’abelles, perquè no es veuen. Absurd. Però em pregunto si pot haver-hi per aquí un eixam d’abelles i deambulo sense sentit, disposada a tirar-me a l’aigua amb una escena borrosa al cap de busseig boig entre abelles rabioses. La gorra granat pul·lula despistat amb alguna curiositat marina i miro d’advertir-l’hi. Faig senyals, crido en un murmuri: abelles, compte. Abelles?, diu incrèdul, però es deixa arrossegar en aquesta fugida vaga, amb angoixa reescalfada, per escapar del brunzit, cada vegada més intens, d’unes abelles que semblen invisibles, i ho són. Perquè ara veiem que l’home que mira al cel té entre les mans els comandaments d’un dron, que brunzeix i fotografia els xipollejos de la dona falsament indolent, que en realitat posa, en una ostentació de sofisticació esgarrifosa. ●