La Vanguardia (Català-1ª edició)
Mèxic i la recerca de l’origen del mal
Jorge Volpi indaga la violència a ‘Partes de guerra’ amb neurociència i nens assassins
Jorge Volpi torna a indagar els orígens del mal. L’escriptor mexicà es va catapultar a l’olimp literari fa dues dècades amb la novel·la En busca de Klingsor, ambientada en el nazisme i els seus científics, una indagació sobre un règim que va encarnar el mal i que va atreure les parts més fosques de molts ímprobes ciutadans. Ara publica Partes de guerra (Alfaguara), una història de violència, impostura i traïció ambientada a la frontera entre Mèxic i Guatemala, on uns emigrants descobreixen el cadàver d’una noia de 14 anys. Aviat se sap que els criminals són nens, i uns neurocientífics es pregunten per què algú tan petit es converteix en criminal. Però a poc a poc apareixeran les moltes vides secretes del líder dels investigadors.
“Els nens són els bàrbars, i els científics, els civilitzats que estudiaran els salvatges, però en el procés es descobreix que els uns són miralls dels altres, i els que semblen assenyats i racionals són un grup ple de secrets, mesquineses, baralles i violències”, explica Volpi, que recorda que a la seva investigació sobre el mal fa temps que hi volia tenir tant neurocientífics com nens com a protagonistes. “Volia saber què fa que uns nens o adolescents es puguin convertir en assassins, que una societat es torni tan violenta, però, vist des del microcosmos de les criatures, i al seu torn des del microcosmos d’un poble a la frontera entre Mèxic i Guatemala. Aquesta novel·la és la meva pròpia investigació a través dels ulls de la narradora”.
Sobre la violència, remarca que hi ha “molts estudis sobre quins factors neurològics, psicològics i psiquiàtrics poden contribuir a índexs més alts, i en aquest cas això, sumat a les condicions de violència de Mèxic, donava una perspectiva interessant. Al final, quan es crea una massa crítica de condicions, l’individu o la societat es poden llançar a esclats de violència que no eren normals abans, com aquests nens o com Mèxic a partir del 2006”, assenyala Volpi, que recorda que, després de passar nou anys al seu país, els últims temps, malgrat que torna a viure a
Madrid, ja ha escrit tres llibres “sobre la violència i el mal, de manera inevitable davant la realitat que vivim allà”.
La realitat: la violència del narco... i la responsabilitat del govern. “La guerra contra el narco –diu– no ho ha estat mai. Ni ho és. Un dels principals problemes de la violència d’aquests anys al meu país és el moment en què el 2006 el president Felipe Calderón llança el que anomena guerra contra el narco. Des de la paraula mateixa l’estratègia va ser equivocada, pensant que era la guerra de l’Estat, els bons, contra els narcotraficants, els dolents. I no es va entendre que el fenomen del narcotràfic era infinitament més complex i estava arrelat en nombrosos aspectes de la vida mexicana que no es podien resoldre enviant-hi l’exèrcit. És una de les moltes guerres que vivim, una violència brutal, amb 250.000 morts, 100.000 desapareguts oficials i milions de desplaçats interns des del 2006”.
I denuncia que “en aquest discurs en què s’entronitza la figura del narco com el mal absolut hi ha una ficcionalització que prové de l’interès del poder per localitzar l’enemic en comptes d’assumir la seva responsabilitat en els morts que acumulem. Fins al 2006 Mèxic era un país de violències soterrades però relativament pacífic, més que Europa al segle XX. Des del final de la revolució mexicana, el 1930, va tenir relativa calma de violència explícita. El 2006 explota, i, tot i que ha canviat el discurs amb els presidents següents, les polítiques no són gaire diferents perquè les xifres de violència augmenten”.
“L’Estat –continua– va fer alguna cosa perquè un país relativament pacífic es convertís en un infern. I tot per les pitjors i més absurdes raons, perquè tota aquesta guerra contra el narcotràfic deriva de dues coses: de la política nord-americana puritana de creure que els adults no som responsables i no podem consumir drogues si ho decidim, una infantilització dels adults, i que el 2006 hi havia una situació de conflicte postelectoral terriblement
“La guerra contra el narco no ho ha estat mai; des de la paraula mateixa, l’estratègia va ser equivocada”
“López Obrador ha ficat l’exèrcit en àrees de la vida civil on no havia estat mai, fins i tot al tren maia”
fort entre Calderón i López Obrador, i Calderón necessitava un enemic addicional”.
I conclou que “el preu de les drogues als EUA no ha pujat, els morts ho són per una causa absurda. I ara legalitzar les drogues seria només una solució parcial, perquè el crim sorgit d’aquesta guerra no només es dedica al tràfic de drogues, sinó també de persones i sobretot al segrest, el suborn... L’altre problema central és que tot això passa en un país on l’Estat de dret no existeix. A Mèxic es resolen un 0,5% dels delictes que es denuncien”. I adverteix: “Ara amb López Obrador com a president ha canviat el discurs, però la militarització s’ha portat a graus més extrems. L’exèrcit de manera absolutament sorprenent, i no ens ho hauríem imaginat mai els que el vam votar, està ficat en àrees de la vida civil que no havia tingut mai, de construcció d’infraestructures, habitatge, duanes, ports, el tren maia, l’aeroport... No havia passat mai. López Obrador va trobar un dels pocs aliats incondicionals en l’exèrcit; ell sempre vol lleialtat absoluta, i va començar a donar-li més poder. I serà difícil prendre-li quan ell surti del Govern”. ●