Del rebuig a l’acceptació

Actualment, la Mara és la protagonista de Gordas (Teatro Luchana) i del musical

(Teatro Alfil) i té un compte d’Instagram, @croquetamente, en què parla d’autoestima i grassofòbia. La revista Forbes l’ha inclòs en la llista de les cent millors

espanyoles. Però fins fa no gaire, a causa de les seves formes rodones sentia que no hi havia lloc per a ella en aquest món, com explica a Acepta y vuela (Plan B). “El bullying és molt més que l’insult per si mateix. És la vergonya que et fan passar, el fàstic que et fan sentir cap a tu mateixa; són la ira i la impotència de no saber com actuar. Anar a l’escola i després a l’institut va ser un suplici, i vaig desenvolupar un trastorn de la conducta alimentària. Em mirava al mirall, em pessigava la panxa amb ira i m’insultava”. Ningú no hauria de passar per això, donem suport a la diversitat.

Una ho vaig intentar. Va ser una època molt fosca, tenia una parella que em maltractava psicològicament. Sentia que no hi havia un lloc per a mi en aquest món, que jo no seria mai suficient.

Alguna esperança?

Creia que quan m’aprimés tot canviaria: seria feliç, tindria una bona parella, una bona feina, bons amics...

Els estàndards de bellesa i el seu negoci fan molt mal.

La diversitat és el normal. Perseguir un ideal de bellesa inabastable genera una insatisfacció i infelicitat que costa molt de superar. Encara avui, després de molt treball personal, de vegades em sorprenc atrapada de nou en el complex d’inferioritat.

Pur dolor.

He plorat moltíssim davant del mirall. Quan em veia, m’autolesionava la panxa. M’odiava. És un infern viure així.

Quina percepció tenia de si mateixa?

Em veia més grassa, deforme i lletja del que realment estava. I em tractava malament, em deia que era un desastre. Era incapaç de veure allò de valor que hi havia en mi.

Com va aprendre a estimar-se?

Amb 22 o 23 anys me’n vaig anar a Múrcia amb la meva parella, era com estrenar la vida adulta, tenia cotxe, el meu pis llogat..., però al cap de poc em vaig adonar que tot seguia igual, atacs d’ansietat, inseguretat, no poder obrir-me amb la gent... I vaig començar a anar a teràpia i a repetir-me una frase.

Quina frase?

“Hi ha d’haver una vida per a tu”. Vaig començar a llegir llibres i veure vídeos de superació personal a mansalva, a comprometre’m amb mi mateixa. Vaig empaperar casa meva amb afirmacions positives.

Va agafar el bou per les banyes.

La teràpia no hauria estat suficient, havia de fer-me un rentat de cervell complet. Encara estic en el camí d’aprendre a estimar-me i a donar-me el valor que mereixo.

Vostè comparteix la seva experiència.

Hi ha molta més gent de la que s’imagina amb problemes d’autoestima, i jo procuro explicar-los que la nostra vàlua personal és un tresor que conté la nostra essència, i això no pot estar en mans dels altres. Ajudar altres persones que no pateixin el que jo vaig patir és també un repte motivador.

Va ser feliç en algun moment?

Jo vaig ser una nena superfeliç que va aprendre a odiar-se; però igual que s’aprèn es desaprèn, encara que costi moltíssim. Avui puc assegurar que es pot ser feliç en un cos gras.

I ser bonica i bonic.

Ara visc una lluna de mel amb el meu cos, em miro al mirall i em veig fenomenal.

Tinc 26 anys. Vaig néixer a Barcelona i visc a Madrid. En aquests moments no tinc parella. Em vaig graduar com a actriu de teatre musical i ara estudio Integració Social. No entenc la política, les guerres que tenen entre ells, hauria de ser més participativa. No crec en l’Església però sí en Déu