Els marbres del Partenó

Grècia i el Regne Unit estan embrancats, des de fa molts anys, en una disputa relativa als marbres del Partenó que s’exhibeixen al Museu Britànic de Londres. Atenes n’ha reclamat la devolució incomptables vegades, al·legant que són fruit d’un espoli –se’ls va emportar lord Elgin, ambaixador anglès a Constantinoble a començaments del segle XIX, quan Grècia pertanyia a l’imperi otomà–. I Londres fa el desentès: des del Govern s’al·lega que no pot fer-hi res si el museu no cedeix, i aquesta institució diu que una acta parlamentària li impedeix de restituir les peces.

Parlem, a banda de 75 metres dels marbres esculpits per Fídies i els seus col·laboradors per al fris del Partenó, de 21 escultures i 15 plafons més d’aquest temple. Aquest conjunt artístic és un dels atractius més rellevants del Museu Britànic, que rep sis milions de visites anuals. Per això, en part, la resistència a prescindir-ne. Però a aquesta resistència s’oposa ara una vigorosa reivindicació grega, avalada per diferents corrents d’opinió.

Per una part, cal esmentar un sentiment estès als països avançats que assenyala que els béns artístics procedents de l’espoli colonial haurien de tornar, d’alguna manera, al lloc per al qual es van concebre. Aquesta forma de pensar té valedors diversos, des d’oenagés fins a polítics en actiu, passant per la ciutadania (un 59% dels britànics són partidaris de la devolució; només un 18% s’hi oposen). El president francès, Emmanuel Macron, ha admès que no hi ha cap justificació perquè els museus del seu país retinguin tresors obtinguts en circumstàncies semblants. Fa anys que la Unesco pressiona el Regne Unit. Però les negociacions més recents entre les dues parts tampoc no han arribat gaire lluny. El Regne Unit s’avindria a cedir les obres sol·licitades, sense renunciar a tenir-ne la propietat. De moment, no passa d’aquí.

A mesura que passa el temps i progressen els sistemes de reproducció en 3D, que permetrien rèpliques idèntiques dels originals, els arguments britànics perden pes. Potser una solució salomònica seria oportuna: reproduir en 3D totes les obres reclamades, tornar la meitat dels originals a Grècia, omplir el buit a Londres amb una meitat de la reproducció 3D, i enviar a Atenes l’altra meitat de la rèplica. Aquesta solució no deixaria el Regne Unit ni Grècia sense originals, reflectiria una nova consciència sobre l’art espoliat i, de passada, permetria trobar la sortida a un contenciós ja prou carregós. ●

Una reproducció fidel en 3D facilitaria una sortida salomònica a la disputa grecobritànica