Incapacitat per a l’avorriment

Tant sobresalt informatiu i tanta alarma social estan portant molts individus a pensar com recuperar l’avorriment per perdre’s en activitats sense propòsit i exigència. Si girem la nostra mirada a la infància, molts recordaran que aquelles interminables tardes de diumenge en les quals un quedava a la mercè dels badalls eren el preàmbul d’una breu letargia plàcida que servia per agafar forces per afrontar una nova setmana a l’escola.

Josefa Ros Velasco, especialitzada en estudis de l’avorriment, planteja una encertada pregunta en l’assaig La malaltia de l’avorriment: Potser no es pot sentir avorriment per l’oposat, és a dir, per la manca de temps per avorrir-se? La qüestió és pertinent perquè molts ciutadans, a causa de la seva feina, les responsabilitats familiars, les exigències socials i ara el deure de consciència que cal actuar per salvar el món, ja només tenen temps per autoexplotar-se en qualsevol moment i situació. La qüestió plantejada per Ros Velasco és rellevant perquè en el passat els que solien avorrir-se eren els que no tenien res a fer i els que estaven ocupats sempre no patien el mal de l’avorriment. Què està passant a les societats modernes perquè els moments de distracció, divagació o abstracció s’estiguin perdent? Com és possible que expressions com ara “estar pensant en les musaranyes” ja no es puguin donar? Recordem que “estar pensant en les musaranyes” subratlla que algú està absort en pensaments i fent elucubracions que no porten enlloc i que són de poca importància. No obstant això, aquests pensaments eteris, sense pes per a aquell que els elabora, li permeten arribar molt lluny perquè, per uns minuts o fins i tot unes hores, els pensaments voletegen en la ment sense cap propòsit. Prendre consciència que cal tornar a exercitar-se en l’estrany art de distreure’s en coses fútils i inútils és imprescindible per no acabar com un bou intentant llaurar el món, ell sol.

Fa uns anys un amic, Jordi Roche, a qui podria descriure com un intel·ligent i incansable impulsor i gestor d’iniciatives empresarials, em va fer adonar-me de la importància que donava a poder “badar”; estar distret o absort en els seus pensaments, deixar-se portar per un estat d’encantament sense adonar-se del que passa al voltant. En aquell moment, l’observació de Roche ja em va fer pensar que fins i tot els més aguerrits guerrers contemporanis necessiten desprendre’s de la tensió i l’exigència per recuperar forces per a una nova batalla i que la millor manera de fer-ho és deixant que la realitat, per mundana que sigui, conquisti els pensaments; deixar-se portar per extraviaments i idees al vol.

Mirar durant una bona estona centenars de formigues portar les provisions de menjar al formiguer, sense cap altre propòsit que deixar-se fascinar pels moviments d’aquestes minúscules criatures, no ens converteix en una cigala ociosa i mandrosa; no obstant això, moltes persones pensarien que estan perdent el temps o entrant en una fase d’ociositat perillosa. Cada cop més persones es troben amb la incapacitat de saber desconnectar i deixar-se anar a la deriva per un breu instant. La raó d’aquesta incapacitat per avorrirse l’hem de buscar en el fet que cada vegada tenim menys temps lliure per poderho fer. L’ús que donem al temps s’assembla a la velocitat amb què es desplaça una llebre espantada que salta en totes les direccions sense saber moltes vegades de què està fugint. Fins i tot a les vacances, quan la suma del sol, la calor, l’hipnotitzador so de les cigales i el suau onatge del mar hauria de fer flaquejar tota resistència a deixar-se portar, ja no és possible fer-ho perquè a qualsevol lloc del món on ens escapem, per exòtic que sigui, se’ns possibilita continuar estant connectats amb les activitats que havíem deixat enrere.

L’avorriment comença a ser un gran desconegut a les nostres societats; continua sent jutjat perquè aparta els homes de la lluita diària, perquè se l’associa a la mandra, a la indolència o a la despreocupació. Fins i tot, s’arriba a associar l’avorriment amb un estat de depressió o tristesa. Hem associat la utilitat a tot allò que podem quantificar, de què podem extreure dades i treure’n conclusions, mentre que associem l’avorriment a desaprofitar el temps, a deixar passar les hores, a un estat de distracció del qual no en podem treure cap benefici. El pintor impressionista Degas tenia com a divisa “ambulare, postea laborare” que podem traduir com “caminar, després treballar”. Hauríem de recuperar aquesta actitud davant de la vida. ●

Cada cop més persones es troben amb la incapacitat de desconnectar i anar a la deriva per un breu instant

Sam Edwards / Gett