La Vanguardia (Català-1ª edició)
La noia que no sentia el silenci
Me sobran caracteres para escribir un libro: cómo un diagnóstico tardío de TDAH me llevó a ser viral en redes
L’escriptora Annie Ro, de 37 anys, podria ser el malson de qualsevol entrevistador: acostuma a arribar tard, té verborrea (“Parlo pels descosits”), el seu cap és una olla de pressió i es considera molt dispersa, algú que comença parlant d’una cosa i acaba parlant d’una altra. De malson, res. L’Annie, que va ser puntualíssima, és meravellosa i pot ensenyar moltes lliçons.
Va créixer pensant que era ximple. A l’institut sempre l’expulsaven de classe: “Fora! Al passadís!”. Els professors van trucar a la seva mare: “La seva filla no anirà a la universitat. Ha suspès tres assignatures. N’hi aprovem una si l’any que ve no la matricula aquí”. I l’Annie, que volia estudiar Fisioteràpia per ajudar els altres, va començar a caure en un abisme sense fi.
Va estudiar un mòdul d’esteticista perquè hi havia una assignatura de massatgista. Va treballar en centres termals i balnearis. La seva autoestima era molt baixa i va passar una època difícil de què no vol parlar, no pas per ella, que no té res de què avergonyir-se, sinó perquè ha perdonat els qui li van fer mal. Per resumir-ho: la creu, va patir tota mena de violències i maltractaments; la cara, va ser mare.
Va criar tota sola l’Aleix, que té 15 anys, un dels homes de la seva vida. L’altre és l’Iván, metge radiòleg. Ella li deia: “Per què t’has enamorat de mi, si només soc una esteticista? Enamora’t d’una metgessa!”. I ell, que va saber veure-hi
més enllà, li responia: “Ets un diamant en brut i vals molt”. El temps li va donar la raó.
Malgrat el seu amor per l’Aleix i per l’Iván, semblava que la caiguda no s’aturaria mai. “Ets ximple”, ressonava contínuament al seu cap, i era incapaç de concentrarse en res. Va deixar d’estimar-se i va començar a menjar compulsivament. Es va engreixar 40 quilos. Continuava sent molt guapa, però l’obesitat va ser un alliberament: creia que d’aquesta manera no atreia mirades lascives, les mateixes mirades que li recordaven els fantasmes del passat.
L’Iván va arribar a casa un dia i se la va trobar a la porta, plorant. Havia tocat fons. “Porta’m a urgències”. “Què et passa?”. “A urgències psiquiàtriques”. Va estar en tractament diversos anys. Pel camí la van acomiadar de la feina i li van diagnosticar, entre altres coses, fatiga crònica. Amb 30 anys van estar a punt de donar-li la incapacitat laboral. “Però si jo vull continuar activa!”.
Era el revulsiu que necessitava. Va tornar a fer esport. Va tornar a agradar-se a si mateixa. Va deixar d’importar-li el que pensessin d’ella. La va ajudar un àngel de cabells blancs, una senyora amb cinc carreres i una llarga experiència docent. Van parlar i aquella dona li va dir: “Quina gran psicòloga s’ha perdut el món!”. I aquest lament va substituir el pensament habitual (“Ets ximple, ets ximple”).
“I per què el món es perdrà una psicòloga? Tinc només 32 anys. Encara tinc temps!”. L’Annie va començar a preparar-se per a l’ingrés a la universitat i a documentar-se sobre les matèries de psico
Va créixer pensant que era ximple i que no aniria mai a la universitat; avui, però, sap que és molt llesta