La Vanguardia (Català-1ª edició)
Liz Truss representa els interessos de fons, accionistes i propietaris
veure que és) tan euroescèptica com el que més. Assegura que trencarà el Protocol d’Irlanda del Nord, aspecte fonamental del Brexit, encara que això signifiqui violar un tractat internacional. Diu que no respectarà les decisions del Tribunal de Drets Humans, que farà una foguera amb totes les regulacions de la UE que continuen vigents, i malgrat tot això s’exclama quan Brussel·les no permet que la Gran Bretanya continuï participant en el programa de cooperació científica Horizon. Busca descaradament el conflicte amb els antics socis, per tapar l’olor de la podridura econòmica que s’acosta.
En la gran crisi econòmica dels vuitanta, Thatcher va apujar els impostos, que només abaixaria més tard, quan el panorama es va arreglar. I una de les seves frases favorites era “l’Estat com a tal no genera diners i tot el que gasta surt d’una manera o d’una altra, abans o després, de la butxaca de la gent”. Però Truss assegura que rebaixarà d’entrada la càrrega fiscal per estimular el creixement, una mena de fugida cap endavant, equivalent, a un altre nivell, a la fórmula del Barça (en comptes d’austeritat, continuar gastant, malgrat estar a la ruïna, per tenir èxits, il·lusionar i així obtenir ingressos).
No es pot descartar que, instal·lada a Downing Street, alteri el rumb; al cap i a la fi, ja el va alterar quan va canviar el carnet liberal pel conservador i per haver donat suport al Brexit, en la més monumental decisió a què s’ha enfrontat el país des de la Segona Guerra Mundial. Però, de moment, parla com la versió més radical de la Maggie, i fins i tot es vesteix com ella. Es presenta com la defensora dels interessos dels accionistes, els jubilats, els promotors immobiliaris, els fons d’inversió i els propietaris dels seus propis habitatges. Es refereix als subsidis estatals com a caritat, i menysprea els qui els demanen. El seu públic són els votants conservadors, per a qui els que estan a l’atur són uns ganduls; els que reben ajuts per invalidesa són uns simuladors i els diners dels subsidis s’evaporen en frau; els pares saben educar els fills més bé que no pas les autoritats; les regulacions obstrueixen el creixement, i la culpa de tot la tenen els sindicats i els defensors del woke, que veuen en tot discriminació d’una mena o un altra. Advoca per una lluita de classes disfressada de kulturkampf (guerra cultural).
Ultraliberal en la defensa de les llibertats individuals (excepte les de protestar contra l’Estat, manifestar-se o anar a la vaga), sembla d’extrema dreta en qüestions com la immigració, amb plantejaments no gaire diferents dels de Meloni a Itàlia o Le Pen a França, entossudida a enviar els sol·licitants d’asil a Ruanda i altres països, i prendre mesures radicals –encara que resultin inhumanes– per frenar l’allau d’estrangers que travessen el Canal en pastera (uns vint mil a l’any). Dominic Cummings, que va ser conseller de Johnson, l’anomena “la granada humana”. D’altres la comparen amb un rottweiler. És una estratega sense cap sentimentalisme, poc empàtica, que intenta resoldre els problemes com una equació matemàtica, i no li importa buscar solucions que puguin semblar forassenyades. Al contrari que el seu predecessor, és hiperactiva, treballa una barbaritat, li agrada portar la contra, i no necessita la bona vida ni ser estimada.
El món de Liz Truss és en blanc i negre, patriotes o immigrants, creadors de riquesa o subsidiats, elits cosmopolites metropolitanes o “gent autèntica” del camp i els suburbis, partidaris, del leave i del remain. La seva lluna de mel, si és que la té, serà la més breu de la història, ni tan sols un sopar amb espelmes. Heretarà (si es confirma) un país que paga el fracàs intel·lectual, moral i polític de l’últim quart de segle, sense política energètica, amb una sanitat i educació públiques col·lapsades, infraestructures envellides, sense prou habitatge, uns serveis públics disfuncionals, sous estancats, profundes diferències de riquesa entre les regions, crisi de subministraments, addicció als diners barats, els impostos més alts en setanta anys, mínima inversió, pèssima productivitat, perill d’apagades, una moneda en escac, augment brutal del cost de la vida i un perill gens menyspreable de desintegració territorial.
Johnson va recórrer a un còctel poc ortodox de conservadorisme social i economia socialdemòcrata. L’era trussiana, que ja treu el nas, promet d’entrada thatcherisme al cub. ●
Molts economistes consideren una bogeria el pla d’abaixar els impostos d’entrada i ignorar la inflació
Al contrari que Boris Johnson, és una gran treballadora i no necessita ni la bona vida ni ser estimada