La Vanguardia (Català-1ª edició)
Alevites, els turcs dissidents
La polèmica primera visita d’Erdogan a un local de culte alevita en 15 anys fa preveure que seran decisius
La pedra més grossa a la sabata de Recep Tayyip Erdogan no són els kurds, sinó els alevites. Una minoria heterodoxa que la majoria sunnita no ha aconseguit assimilar malgrat segles d’opressió. El president turc, que en quinze anys no s’havia dignat a trepitjar cap de les seves cases de culte, ho va fer la setmana passada.
En un cemevi d’Ankara redecorat amb polèmica, Erdogan hi va trencar el dejuni d’Aixura, que és primordial per als alevites i xiïtes, però secundari per als sunnites, que a més li atorguen un altre significat.
El gest d’Erdogan, deu mesos abans de les eleccions, ha fet que es parli molt. Pretén desmobilitzar el bloc social més hostil contra el seu Govern? O suavitzar la seva fama de sunnita recalcitrant després de tornar de Teheran?
Per trobar respostes, el millor oracle és Karacaahmet. Allà es ret culte a la tomba d’un santó i, una mica més enllà, a la d’un cavall. Hi ha el cementiri més poblat de Turquia, i potser del món. És l’epicentre a Istanbul del credo que agrupa un de cada cinc turcs.
Per als alevites, dissimular ha estat una qüestió de supervivència. En una antiga capital califal plena de mesquites esplendoroses, els seus temples encara semblen més discrets. De vegades, semblen ambulatoris. Turquia considera els cemevis com a centres socioculturals, i els nega la condició de centres de culte i el generós finançament públic de què gaudeixen les mesquites.
Malgrat això, la població alevita s’afegeix a la general per presentar Turquia com un país 99% musulmà.
Tot i això, alguns dels pilars de l’islam no s’hi deixen veure: no compleixen amb l’oració o namaz –ni una, ni cinc vegades– , no trepitgen les mesquites, no dejunen per Ramadà i no peregrinen a la Meca.
L’experta Ayfer Karakaya considera que la iniciativa d’Erdogan ha estat una reacció “als avenços legals de la diàspora alevita en països europeus, que els estan reconeixent com a religió separada de l’islam”.
“No li donaran ni un vot i ho sap”, diu un alevita anònim, “I, a més, ha demostrat que no ens accepten tal com som”.
El mil·lenari pòsit animista i cristià d’Anatòlia (armeni i grec) es confon en els seus ritus i creences amb els marges del sufisme (bektashi) i de l’islam xiïta. Hi batega un humanisme i un igualitarisme que als anys setanta va conduir molts dels seus joves cap a les files de l’esquerra revolucionària. El cop militar del 1980 els va esclafar, tal com abans ho havien fet els sultans.
Per reforçar l’edifici democràtic a Turquia, ningú no vol aquests maons. El líder de l’oposició, Kemal Kiliçdaroglu, del CHP (centrisme laïcista), és un alevita de Tunceli, però no s’hi sent identificat. Tot i això, és el que fa que molts li demanin que renunciï a disputar-li la presència a Erdogan, per no restar-li opcions a l’oposició. L’equip presidencial va aconseguir que el cemevi elegit arraconés les fotos d’Ali i Hussein per no “espatllar” la foto.
Cal dir que la imatgeria alevita contrasta amb la iconoclàstia de l’islam sunnita. Juntament amb mitificades figures xiïtes o sufís, als cemevis no hi falta mai el retrat del general Mustafa Kemal. “El pare d’Atatürk era
Al nacionalisme turc l’amoïna que països europeus reconeguin l’alevisme com a religió diferent
alevita, de Malatya”, assegura el dede (avi) que dirigeix el culte, Hüseyn Özgüz. Ell també afirma que “mai” hauria acceptat redecorar el seu cemevi.
“M’ha recordat un emperador romà demostrant la seva tolerància envers els cristians”, diu l’Eren, estudiant d’Odontologia. El seu pare, informàtic, és menys bel·ligerant: “No passa res si se’ns considera una cultura en comptes d’una religió”.
Per la majoria de turcs, el que passa dins un cemevi és un misteri, material de llegendes alimentades per la proximitat i igualtat d’homes i dones.
“Ells diuen que és el seu islam”, diu mentre s’arronsa d’espatlles en Yusuf, també informàtic, però sunnita, de Sivas, una ciutat on hi ha molta barreja. “Cap musulmà sunnita, però, no donarà la seva filla a un alevita”, resumeix. “En canvi, donarla a un kurd sunnita no suposa cap problema. I una nora alevita, tampoc”.
Sivas no és una ciutat qualsevol. El 1996, el traductor turc d’Els versos satànics de Salman Rushdie, Aziz Nesin, va ser convidat a un ressuscitat festival cultural alevita. L’alcalde islamista, Temel Karamollaoglu, va caldejar l’ambient i una multitud va calar foc a l’hotel: van morir-hi trenta-set alevites. Avui, el pietós Karamollaoglu lidera el Partit de la Felicitat, una de les sis forces de l’aliança de l’oposició contra Erdogan.
Les voluntàries del cemevi tenen les seves pròpies opinions sobre els sunnites. “He sabut que hi ha alevites casats amb sunnites a Istanbul, però no en conec cap”, aclareix Leyla. “Jo, ni morta”, diu entre rialles, “Abans m’hauria casat amb un francès o un americà”.
“La veritat és que nosaltres riem més”, assegura el grupet. “A mi no m’importaria un marit sunnita, mentre sigui obert”, diu una altra.
La filla de la Leyla, de quinze anys, diu que no sap qui és alevita o sunnita a la seva classe, “a part de la noia que es tapa els cabells. No se m’acudiria explicar-li a ningú que vinc aquí una vegada a la setmana”. “Perquè encara estem discriminats”, diu la seva mare.
Els molesta, sobretot, que a la classe obligatòria de religió només se’ls ensenyi l’islam ortodox i s'ignori el seu.
Cal afegir que als cemevis, com a les gurdwares sikhs, ofereixen un àpat comunitari obert a tothom. En aquest cas, els dijous, dissabtes i diumenges.
Al segon torn s’hi ha unit una sofisticada comitiva. Un milionari propietari de diversos hotels acaba d’enterrar la seva mare. Per a ells, també, arròs amb xai, un dolç i ayran (beguda de iogurt).
Aquest fons assembleari dels alevites és commovedor. I una pedra a la sabata de qualsevol projecte vertical.
Fins i tot el respectat dede, en hores mortes, s’encarrega del quiosc de refrescos. Tot i que diu que és “descendent de Mahoma”, el sogre d’Ali, se li pot preguntar tranquil·lament si creu en Déu. I obertament contesta, assenyalant-se el cor: “Crec en això”.
Els temples alevites no tenen minarets. Davant, però, hi ha una mesquita, la crida a l’oració de la qual entra per les finestres. “Haurien de construir escoles i hospitals”, protesta la Leyla, “En lloc de tantes mesquites”.
Aquest és un dels greuges que explica el comportament electoral alevita: “Un 60% vota el CHP; un 20%, HDP (prokurd), i un 20%, d’altres partits, però mai l’AKP o el MHP (el seu soci ultra)”, diu el dede. L’alevisme, en una tercera part dels casos, s’encavalca amb orígens zazes o kurds. Més dissidència.
L’Ajuntament d’Istanbul ha canviat de signe gràcies als seus vots. “Dels 5.000 llocs de treball que ha repartit l’alcalde Imamoglu, 500 han estat per a alevites. Sí, són pocs, però amb el partit d’Erdogan la xifra era zero”. Això, en una ciutat “amb 1.500 cemevis”.
“Era així perquè ens encanta Atatürk”, fa broma la llibretera, “i també el vi i el ball”. En això el dede discrepa: “Els sufís bektashi beuen, però nosaltres no... No hauríem de beure”.
Això sí, Özgöz toca el saz, una espècie de llaüt, i també canta. Un elenc d’homes i dones ballen al final de la cerimònia, com els girovagues. Després de lamentar, gairebé en tràngol, la mort d’Ali i el seu fill Hussein.
Els quatre milions de refugiats sirians sunnites són un altre problema que els cou especialment. “Haurien de tornar a Síria”, opina el dede. “Entre ells hi ha molts musulmans radicals. No volem que també facin malbé la nostra pau”.
A més de llibres, el centre ven parafernàlia identitària. Medalles amb l’espasa d’Ali o pedres de dotze puntes, “Pels dotze imams”. Es porten a prop del pit, sota la roba.
Un de cada cinc turcs és alevita i en molts casos creu que l’Estat encara el discrimina