Kim Novak al meu carrer

Per raons que ara no fan al cas, quan jo tenia vuit i nou anys, vaig viure, lluny dels meus familiars, en un entresol de la plaça Lesseps de Barcelona, just davant la parada de metro, a la pensió d’una vídua. Al pati de l’escola del poble no paràvem de fer l’animal i ens barallàvem de valent; en canvi, a Barcelona em tenien ferrat tot el dia. M’enyorava. Als vespres, mentre s’encenien i s’apagaven els neons del cine Roxy, els records del meu petit món perdut em feien companyia. Em recordava dels macarrons de l’àvia o de les branques del castanyer del pati de l’escola des d’on ens gronxàvem com Tarzan. Fabricava nostàlgia, que és el succedani de la vida. Em recordava sovint de les espases que amb un parell de llistons de fusta i uns claus em feia a la seva fusteria un veí de casa.

El fuster era un home calb i pacient casat amb una dona que s’as

Cara ovalada, cabells curts oxigenats, cella altiva, mirada displicent

semblava a la Kim Novak. Cara ovalada, pell de porcellana, cabells curts d’un ros oxigenat, llavis carnosos, cella altiva, mirada displicent. La seva veïna era pantalonera. La mare un dia m’hi va enviar. “Digues que t’allargui una mica les calces”. Al meu carrer ningú tancava amb clau: obries la porta i deies, cridant, “Ah, Maria!”. No contestava ningú i vaig tornar a dir: “Ah, Maria!”. Ja me n’anava, quan la Kim Novak va treure el cap per la finestra de la casa del costat. “La pantalonera està malalta”, va dir. “Vols deixar-li un encàrrec? Entra!”, va ordenar. Vaig obrir la porta. Ella, des de dalt de l’escala que donava a l’entrada, cordant-se la bata, va repetir: “Vols deixar-li un encàrrec?”.

Li vaig dir que tornaria quan la pantalonera estigués bona. Però la Kim Novak ja estava baixant. Em va mirar ben mirat. “Tu ets el nen de l’Anna Maria!”, va dir, rient, mentre jo sentia per dins una descàrrega elèctrica que fins molts anys després no em vaig saber explicar. Al cap d’uns mesos, al llit de l’entresol de Lesseps, mentre els neons del cine Roxy, on no vaig entrar mai, s’encenien i s’apagaven, jo veia i tornava a veure la pel·lícula de la Kim Novak del meu carrer, que portava una bata sense mànigues de quadret blanc i vermell, molt arrugada. Ella ja tornava a pujar l’escala, quan un home baixet, amb els cabells molt negres, va treure el cap a dalt: “Que no vens?”. “Ja pujo, pesat; ja pujo!”. ●