Ecoansietat i responsabilitat

Al llarg d’aquest estiu, s’han publicat nombroses informacions relacionades amb els problemes de subministrament de gas que afrontarà Europa arran de la invasió d’Ucraïna. O amb les conseqüències que sobre l’agricultura i el subministrament d’aigua poden tenir unes temperatures molt altes i la sequera. En resum, amb les mesures que caldrà prendre per pal·liar l’efecte combinat de la crisi política global i de la crisi climàtica.

Aquests problemes internacionals afectaran els ciutadans i alteraran les seves rutines diàries. Ja s’ha parlat de la necessitat de reduir el consum d’energia, que es pot traduir en topalls per a les temperatures de refrigeracions i calefaccions. I, anant més enllà, ja hi ha qui es pregunta si s’haurà de dutxar amb aigua freda durant l’hivern vinent. D’aquí a l’anomenada ecoansietat, que avui s’aborda a la secció de Societat, només hi ha un pas.

L’assumpte és complex i convida a diferents nivells d’anàlisi. La invasió d’Ucraïna pot tenir una durada limitada, amb la qual cosa les restriccions que se’n deriven podrien ser reversibles. En canvi, les limitacions fruit del malbaratament dels recursos naturals i d’un planeta exhaust difícilment seran reversibles. Aquesta reversió requeriria un gran esforç col·lectiu, que avui dia, per desgràcia, està molt lluny de produir-se. En primer lloc, es requeriria una conscienciació planetària molt estesa respecte als riscos als quals estem exposant el planeta i el seu futur. I, tot seguit, una acció decidida i coordinada dels governs de cada país per evitar aquesta deriva.

L’escala global de la resposta necessària té el correlat particular en l’actitud de tots i cadascun dels ciutadans. No només, com apuntàvem, pel que fa a la conscienciació. També en els sacrificis que hauran d’afrontar per contribuir a combatre la crisi climàtica. Aquests sacrificis, amb un grau d’obligatorietat encara per determinar, aboquen al debat entre els que els entenen i accepten assumir-los i els que invoquen la llibertat individual per rebutjar-los. El temps ens dirà quina és la dimensió d’aquestes accions. Però ja sembla indiscutible que la crisi climàtica alterarà les nostres vides i les de les pròximes generacions. Sembla, doncs, lògic acceptar, almenys en termes genèrics, aquests sacrificis. Per una qüestió de responsabilitat. I perquè aquestes primeres limitacions podrien no ser les últimes ni les pitjors. Que la hipòtesi de la frase anterior es compleixi o no dependrà també de l’actitud, ara, de cadascun de nosaltres. ●

Les limitacions que s’acosten contra la crisi climàtica podrien no ser les últimes ni les pitjors