La Vanguardia (Català-1ª edició)
Dues històries increïbles
Us explicaré dues històries increïbles d’amistat i perill, que passen durant la Segona Guerra Mundial. Són històries reals. Els fets tenen lloc en aquella estranya intersecció que alguns anomenen sort i d’altres denominen miracle. Us deixo a vosaltres la conclusió.
La primera història comença quan els alemanys prenen Bordeus. Som a l’any
1940 i Hitler és l’amo del Vell Continent. França es rendeix en poques setmanes, és el que l’historiador Marc Bloch va anomenar “l’estranya derrota”. Entre molts altres exiliats catalans, en aquella ciutat resideix Joan Baptista Roca Caball, el pare de Miquel Roca Junyent i un dels fundadors d’Unió Democràtica de Catalunya, petit partit de democristians catalanistes lleials a la II República, perseguits alhora pels franquistes i pels pistolers de la FAI.
Roca Caball i els seus –que van abandonar Catalunya l’any 1936 per les amenaces anarquistes– viuen en una casa de la Rue Pessac, a Cauderan, llavors municipi i avui barri bordelès. L’exili és la incertesa, i més quan els nazis –aliats de Franco– s’apropien del país que els acull. La Gestapo triga poc a trobar els republicans i Roca Caball és conduït a les oficines dels ocupants.
La Gestapo s’interessa per una màquina d’escriure propietat de Roca Caball. Sospiten que s’ha fet servir per redactar un full de propaganda de la resistència, llançat el 14 de juliol. Mentre l’agent de la Gestapo interroga en francès Roca Caball, passa per davant de la taula un tinent de la Wehrmacht, i s’atura. L’oficial alemany ha escoltat algunes paraules del detingut i se li adreça amb una frase en català: “Vostè és català?”. La sorpresa és majúscula. El militar prossegueix en català i li explica que ha estudiat Filologia Romànica a la Universitat de Barcelona, li parla de diversos professors, i dona un cop d’ull a la declaració mecanografiada. Llavors li pregunta si és cert que és fundador d’un partit democristià. Roca Caball ho confirma.
Després d’aquell breu diàleg, el tinent informa l’agent de la Gestapo que ell es farà càrrec del detingut. Dit i fet. L’acompanya amablement fins a la porta del carrer i l’acomiada amb aquesta frase: “Aquest cop l’he pogut salvar, senyor Roca; la pròxima vegada no sé si podré”. A l’arribar a casa, les coses estan molt clares: l’esposa i els fills de Roca Caball tornen a Barcelona i ell es trasllada al País Basc francès. No tornarà a la capital catalana fins l’any 1942.
La segona història succeeix el 1943 i té per escenari el quart pis del Ministeri de l’Interior, a París. La Gestapo té aquí una part de les seves dependències. El protagonista és Lluís Nicolau d’Olwer, exiliat, escriptor, polític, fundador del partit Acció Catalana, diputat a les Corts espanyoles, ministre de la República i ambaixador a Mèxic. En un parèntesi de l’interrogatori, per un bombardeig dels britànics, Nicolau d’Olwer xerra al refugi amb el secretari-traductor de la Gestapo. Es tracta d’un alsacià amable. Dos dies després, la conversa informal es repeteix, mentre esperen el furgó que trasllada el detingut a la presó de Fresnes. El secretari s’interessa per les condicions a la presó i el polític català li explica que la calefacció no funciona. L’alsacià deixa anar aquesta frase: “Sí, és clar, deveu enyorar aquell sol de Barcelona, de Vilanova i Geltrú...”.
La sorpresa de Nicolau d’Olwer és enorme. Ho explica a Caliu. Records de mestres i amics, llibre editat a Mèxic l’any 1958. El paio de la Gestapo no ha estat mai a Catalunya, però confessa que ha enviat moltes cartes a Vilanova i la Geltrú, a un amic de joventut, el pintor i escriptor Rafael Sala. El va conèixer a Munic i a Florència, abans de la Primera Guerra Mundial, quan tots dos practicaven la bohèmia. El polític catalanista, home de cultura, s’havia mogut en aquells mateixos cercles barcelonins.
El funcionari de la Gestapo va ser un diletant amb ínfules artístiques i davant Nicolau d’Olwer recorda les seves il·lusions perdudes, però desconeix que Sala (que va aconseguir exposar a Nova York i va col·laborar amb Diego Rivera) va morir el 1927, entre Mèxic i Califòrnia. Enmig d’un embolic burocràtic, el dirigent català és finalment alliberat. Al lliurar-li els papers, el traductor nazi que estimava la pintura li diu: “Desitjava que sortíssiu abans... Però hi havia moltes dificultats...”. Nicolau d’Olwer està convençut –així ho consigna– que el record de l’amic comú Sala va contribuir decisivament a salvar-li la vida. ●
L’exili és la incertesa, i més quan els nazis, aliats de Franco, s’apropien del país d’acollida