Paraules per a Busquets

Si trobar-se Milena Busquets pel carrer fos un esport, jo seria campió del món. Me l’he trobat anant en cotxe, sola, acompanyada d’un o dos fills, carregant bosses o flors, atabalada perquè no arribava a una cita professional o nerviosa perquè feia tard (expressament) a una cita personal, amb ressaca, amb son i sempre alegre. I encara que ella també és campiona de trobar-me a mi pel carrer, jo la guanyo perquè de vegades me l’he trobat passejant amb homes que m’intimidaven (perquè eren joves i duien bermudes) i em vaig estimar més no manifestar-me (per cert, si me la trobo i no li dic res, ¿compta a l’estadística?).

Intuint que aquest ritme de trobades no és normal, tots dos hem convingut tàcitament que de tant en tant hem de coincidir seguint el protocol del gènere del rendez-vous. Resultat: hem sopat després d’una presentació en companyia d’editors comuns i una vegada em va convidar a casa seva amb l’Andrea Aguilar i el Juan Tallón. Vam sopar unes llenties tan literàries que haurien enlluernat fins i tot Camilo José Cela i de seguida vaig entendre que en realitat no era una trobada sinó una prova.

Dimarts ens vam tornar a trobar. Pel carrer. Ella, amb el seu fill. No diré quin, perquè després de la publicació de l’esplèndid, intel·ligent i alliberador dietari Les paraules justes (Amsterdam Llibres) s’han convertit en personatges de no-ficció i m’estimo més protegir-los perquè s’expandeixin per mons reals com la festa major de Gràcia. El cas és que Busquets no em va comentar res sobre el fet de trobar-nos cada dos per tres. Durant un segon de fugaç alienació, se’m va acudir –aquesta columna m’està pujant els fums– que era un senyal per fer-me entendre que ha arribat l’hora de quedar només ella i jo. Expressament, vull dir. Però aleshores vaig fer un comentari inoportú i sincer (quan tothom sap que ella no suporta la sinceritat ni els articulistes que fan servir cites a les seves columnes) i em vaig adonar que no estic preparat per a una trobada convencional. És més: pel que la conec (de trobar-nos pel carrer cada dos per tres, repeteixo), conjecturo que a ella li deu semblar bé aquesta relació imprevisible que els seus fills, les seves amigues, els seus lectors i els nostres editors observen amb una barreja de curiositat i simpatia. ●

Tothom sap que Busquets no suporta els articulistes que fan servir cites