Parlem de la calor

en L’àngel exterminador no hi havia manera d’abandonar el lloc i, per acabar-ho d’adobar, la distància entre la tovallola pròpia i la tovallola aliena es mesurava per centímetres. No em diguin que no és un bon argument per a un malson.

Quan en comptes de perdre’t en una platja de les diguéssim salvatges, que en queden algunes –per bé que, això sí, d’accés complicat–, la calor sufocant et treu les manies i l’esperit aventurer i t’animes a compartir aigua i sorra en una de tipus familiar, el malson es fa realitat. Per diversos motius, aquest estiu he freqüentat diverses costes, insulars i peninsulars, i, tot i que, com dic, soc més de contemplació de capvespres que de bany, no he pogut evitar coincidir en diversos punts del litoral mediterrani amb el que sembla ser, o potser ja ho era fa temps, l’última tendència en acampada de platja.

Mentre tu lluites contra vent i marea per clavar el teu minúscul para-sol amb prou profunditat perquè no es tombi, veus, amb sorpresa i estupor, com a l’entorn s’aixequen autèntics campaments; tendes mida XXL sota les quals s’arrecera una família composta per diverses generacions, tres o quatre gandules, una taula de banquet, cadires, neveres, i fins i tot un fogó, o similar, per escalfar els macarrons. No hi falten planxes de surf, unicorns inflables, pilotes, pales, galledes, discos voladors, animals domèstics, estiguin autoritzats o no, i fins i tot una adolescent, o la seva mare, disposada a batre el rècord de reproduccions de la Despechá de Rosalía i l’SloMo de Chanel, moment en què et venen ganes de posar-te pedres a la regatera, perquè facin pes i, com Alfonsina Storni, ficar-te a l’aigua i desaparèixer mar endins. ●