El creixement de l’ecoansietat

Aquest estiu, més que cap altre, ens deixarà les cares i les veus d’angoixa de moltes persones que han estat desallotjades de casa seva assetjades pel foc (algunes cremades); de joves terroritzats (algun mort) per la rebentada tèrmica, i de famílies de dol per la pèrdua d’algun dels 1.000 morts per l’onada de calor. No és cap casualitat ni cap mala ratxa.

Freud va assenyalar la naturalesa com una de les tres fonts del malestar a la civilització (les altres eren el cos, que envelleix, i els altres humans que estimem i odiem). Per això parlem de la mare natura com a metàfora protectora i nutrícia per amagar la seva cara més hostil i catastròfica.

La veritat, però, és que aquests esdeveniments ja no són un accident inevitable. Com afirma David Pilling, al seu llibre El delirio del crecimiento, perquè l’economia continuï hem de ser insaciables pel que fa al consum. El capitalisme, com a discurs que organitza les nostres vides, funciona cada vegada més com una màquina imparable on no sembla que hi hagi ningú a bord capaç de frenar-la. Va massa aviat –deia Lacan–, i això és insostenible, perquè en el seu èxit hi ha el seu final: tothom acabarà consumit en la foguera de les seves vanitats.

Alguns –molts en realitat– prefereixen no saber res i rebutgen el canvi climàtic, per cinisme o perquè pensen que això els estalviarà l’angoixa de les pèrdues que arribaran. Desdenyen (o no llegeixen) els informes científics de l’IPCC, fet que ha provocat l’angoixa dels investigadors que es tornen activistes (Scientist Rebellion) per no quedar atrapats en la impotència davant tanta passió per la ignorància.

L’ecoansietat, més freqüent en els joves d’entre 16 i 25 anys, no és res més que un nom per explicar aquesta angoixa creixent davant les tres pèrdues importants que comporta el canvi climàtic. D’una banda, el sentiment de desemparament a causa d’aquests canvis cada vegada més bruscos i generalitzats que ens fan sentir indefensos, fins a acceptar la inevitabilitat. D’altra banda, els costos en les vides humanes, fet cada vegada més visible. I, finalment, el temor de la pèrdua de la llar, últim refugi davant el desemparament. Oikos és el terme grec que remet a l’ecologia i l’economia –cosa que demostra que no es tracta de decantar-se només per un– i ens dona pistes de com hem d’habitar la terra que trepitgem perquè ens aculli i no ens expulsi.

No es tracta d’idealitzar un futur sense costos ni pèrdues –hi ha un preu per viure–, però sí que es tracta de trobar fórmules menys destructives que atenuïn la pulsió de mort i destrucció, tan de cara a l’ésser humà. L’angoixa que avui vivim ens hauria d’advertir de si volem apostar per la vida.

Aquesta angoixa, la més freqüent en joves, explica el nostre neguit pel canvi climàtic