Professor de filosofia moral de la UAM, assagista i poeta

Jorge Riechmann

Jorge Riechmann (Madrid, 1962), professor de filosofia moral de la UAM, assagista i poeta, ha dedicat la seva extensa obra a analitzar la dimensió de la crisi ecològica i no ha pogut evitar l’“ecodepressió”. Les seves reflexions queden recollides en diferents llibres, com ara Otro fin del mundo es posible, Informe a la Subcomisión de Cuaternario o

Ecosocialismo descalzo.

Farà cas de les mesures per reduir el consum d’energia?

I tant! Són mesures d’estalvi insuficients i arriben tard, però val més això que res. Per poder continuar vivint en una terra habitable, necessitem reduir dràsticament el nostre ús d’energia al nord global.

Quines mesures pren?

No tinc cotxe ni n’he tingut mai. Vaig deixar de menjar carn el 1993, vaig deixar de volar el 2015, no vaig agafar un avió mai per fer distàncies curtes i faig servir pocs electrodomèstics. La meva cooperativa d’electricitat fomenta les fonts renovables.

Té ecoansietat?

Vaig viure la meva ecodepressió entre el 2013 i el 2014: vaig veure que no seríem capaços d’evitar la cadena de desastres com el col·lapse. Actualment, no tinc un sentiment fort d’ecoansietat, sinó de pena, i un poc de culpa, perquè els moviments ecologistes, amb què m’identifico, no van ser capaços de complir la “missió històrica”: el gir cap a la sostenibilitat no es va fer. Entre el 1970 i el 1980 vam perdre contra l’empenta del capitalisme neoliberal.

Vivim les conseqüències del final del petroli barat?

Hi ha dues veritats que no s’han acceptat. La primera és que la tragèdia climàtica no només provoca algunes molèsties més per a la nostra vida quotidiana, un poc més de calor a l’estiu o disposar d’una mica menys d’aigua. Està en joc que hi hagi societats viables en una terra que no sigui viable. I la segona és que la crisi energètica no tindrà cap solució si no vivim fent servir molta menys energia, cosa que significa empobriment en certa manera. Gran part de l’anomenat “progrés” i “desenvolupament” els dos últims segles és a causa de l’excepcionalitat històrica dels combustibles fòssils i de l’estupefaent sobreabundància energètica que van proporcionar.

Vostè aposta per consumir menys i repartir millor...

En el nivell de consum actual d’Espanya, amb les desigualtats enormes i la fractura social violenta que hi ha, el planeta no podria suportar més que a 2.400 milions d’habitants, i ja en som 8.000 milions!

N’hi ha que consideren que les restriccions al consum d’energia són un atac a la llibertat individual...

Llibertat no vol dir llicència per fer malbé i destruir perquè els altres existeixen. És elemental. És el primer que ensenyem als nens, i que això es qüestioni ens fa veure la gran infantilització de la nostra societat. El liberalisme clàssic, el d’un John Stuart Mill, tenia clars quins eren els límits que imposava el “principi del mal”.

L’ecologisme es va quedar curt en el diagnòstic sobre la crisi?

Una part, sí: la que continua aferrada a nocions com ara el “desenvolupament sostenible” i no agafa distàncies respecte al “capitalisme verd”, un ambientalisme que ja a començaments dels setanta Arne Naess va qualificar de “superficial”.

Cert ecologisme diu que no és possible un model energètic 100% renovable, per la falta de recursos minerals. Aquesta tesi no té un cert immobilisme...?

Gens: necessitem una transició ràpida cap a un model 100% renovable. Aquest ecologisme, amb investigadors com Alicia Valera o Antonio Turiel, diu amb prudència que el model nou i renovable només podrà proporcionar una fracció de l’energia que ara estem usant. Hem de viure amb menys energia i d’una altra manera, i això obre el debat de la redistribució i igualtat social. ●

Recursos La sobreabundància energètica és una excepció històrica dels combustibles fòssils