El calvari del ‘postdoc’ estranger

El tuit d’una investigadora espanyola va encendre Twitter en un tres i no res: “La meva parella i jo tenim un doctorat per una universitat dels Estats Units. Jo continuaré el meu postdoc (postdoctorat) a Dinamarca i ell, a Espanya”. I, a continuació, compara el temps, el cost, la paperassa i l’energia que els va suposar en cada cas. Espòiler: per a Dinamarca, un intercanvi de correus i zero cost. Per a Espanya.... Larra ressuscita. “Si ell és aquí és perquè m’estima”, fa broma Lucía Cores-Sarría (Estepona, Màlaga, 1989), “Perquè el procés està sent marcià”.

El xicot americà, de 29 anys, va estudiar Bioquímica en una de les deu millors universitats de l’especialitat. Es va doctorar l’any passat en una especialitat molt específica. Als Estats Units podria haver trobat feina per una retribució d’uns 100.000 euros a l’any, però volia mudar-se a Madrid per estar amb la Lucía i per això va enviar una sol·licitud per a un centre del CSIC –un laboratori molt bo, tot i això– d’on podria formar part amb l’ajuda d’una beca Juan de la Cierva, de 25.000 euros.

La Lucía va estudiar Periodisme i Comunicació Audiovisual a la Carlos III de Madrid, amb intercanvi a Berkeley (Califòrnia), màster en Semiòtica Cognitiva per la universitat danesa d’Aarhus, i va defensar la tesi en Psicofisiologia Aplicada al Cinema als

Estats Units. És una científica de la comunicació. Va obtenir una beca Fulbright que ara li condiciona la tornada, decisió també reforçada per altres raons. “Això és casa meva, la meva cultura, la meva gent, i m’encanta que ell ho conegui”. Hauria preferit treballar per a un campus espanyol, però gairebé no hi ha grups d’investigació que encaixin amb la seva especialitat i “els que hi ha no tenen diners”. Va sol·licitar un postdoc a Dinamarca que li permet treballar en línia. Així doncs, tots dos s’ha instal·lat a Madrid.

Ara cal veure les diferències del procés. “Vaig enviar el currículum i la meva carta de sol·licitud al centre danès al març, quan encara no havia defensat la tesi, però van confiar que la defensaria, tal com vaig fer”. Entrevista i acord de les condicions laborals. Tot es va dur a terme en un anglès fluid. “Vam acordar començar l’1 de setembre amb un sou que és el doble que el que cobrarà la meva parella”. Fi del procés.

El seu company, de nacionalitat nord-americana (estranger a Europa), va sol·licitar l’ajuda Juan de la Cierva al gener, amb el seu diploma de doctor. I llavors es va aturar, sorprenentment, el rellotge acadèmic. “Als Estats Units tot està dissenyat perquè no hi hagi buits i puguis presentar-te a la fase acadèmica següent sense haver acabat la precedent. Gràcies a això, la vida acadèmica és fluida i permet, per exemple, que una amiga meva de Boston sigui professora i tingui un fill, perquè amb 30 anys, o una mica més, ja estàs establert”.

Les llistes provisionals de la beca Juan de la Cierva van sortir al juliol. El seu nom hi constava per a un centre del CSIC. No són, però, definitives (encara no se sap quan sortiran) i, per tant, no pot ocupar la plaça i tramitar el permís de residència. La manca de compromís amb els terminis per part de l’administració l’obliga a viure amb permís de turista, en la provisionalitat i de l’aire”.

“El monstre més horrorós és, però, la burocràcia”. La Lucía la defineix com una hidra que vigila l’honestedat dels investigadors, com si haguessin de mentir i les investigacions publicades no poguessin llegir-se. “Has d’homologar-ho tot, cada títol –grau, màster, doctorat– i comproven, fins i tota, l’assistència a les conferències. Per això els espanyols són els únics que en demanen resguards”. Riu. “Escolti, que jo vaig fer la conferència. Res. El justificant”. Ell va preguntar si els campus en què s’ha format els podien remetre directament els títols. “Impossible”. Va conduir més de 6 hores per aconseguir tots els certificats. Un cop els va tenir, no eren vàlids perquè estaven en anglès. “Cal traduir-los al castellà!”. No era una traducció qualsevol. Havia de ser jurada (300 euros, més 160 per títol per a l’homologació del grau, màster i doctorat). I acompanyar-los de les “postil·les” que certifiquen que tot és

Aa parella d’investigadors acaba de traslladar-se d’Illinois (EUA) a Madrid

“Venir a Espanya, amb tanta trava burocràtica i incertesa, no és atractiu per als científics de carrera”

veritat. Total: setmanes de temps i gairebé 800 euros. L’anglès sí que s’ha introduït en altres àmbits administratius, com el permís de residència. Llàstima, diu la Lucía, que el botó no funcioni mai. (“És un misteri que la majoria de links a què remet l’administració, com les faqs, no funcionin”). Amb l’ajuda de la seva parella, el jove bioquímic ha volgut avançar el seu procés de legalització. “Els formularis semblen haver estat escrits per l’autor del BOE, amb uns legalismes que no entén ni la meva mare, que és advocada”.

Per aclarir termes, van anar a una comissaria de Lavapiés a Madrid, i els van indicar que era millor que anessin a la d’Aluche, especialitzada en immigració. “Vam veure una cua de 150 persones. Va emergir la meva faceta més espanyola: em vaig acostar a un agent i li vaig demanar d’entrar perquè només volia informació”. La funcionària que els va atendre els va respondre que els migrants d’“universitats” no eren els seus i li va aconsellar que anés al centre on treballava, que estava tancat perquè és agost. Podia avançar els antecedents penals. Van anar a la finestreta de penals, i després d’esperar una hora, li faltava un formulari. “Aquest home m’estima, n’estic segura. Encara no sap si el contractaran o no, i si el contracten, si començarà a l’octubre o al novembre. No té papers de residència. Guanyarà una misèria. Jo em pregunto: per què el sistema espanyol és tan hostil quan la ciència es mou ràpid pel món?”. ●

Dani Duch Madrid