La Vanguardia (Català-1ª edició)
La relació Escrivá de Balaguer-Escarré
Josep-Ignasi Saranyana desvela l’epistolari entre l’abat de Montserrat i el fundador de l’Opus Dei
Dues personalitats tan diferents i alhora tan rellevants com l’abat de Montserrat, Aureli M. Escarré (1908-1968) i el fundador de l’Opus Dei, Josemaría Escrivá de Balaguer (1902-1975), van tenir, especialment durant els anys quaranta, una intensa relació. I van mantenir una correspondència que ara el sacerdot i teòleg JosepIgnasi Saranyana ha publicat a la revista Studia et documenta. Rivista dell’Istituto Storico San Josemaria Escrivá (núm. 16, 2022).
Escarré i Escrivá no es conegueren fins el 5 de març de 1943. Primer en un dinar en un centre de l’Obra a Madrid i l’endemà en un sopar a casa de Fèlix Millet, on s’allotjava l’abat quan viatjava a la capital. Però Saranyana recull 16 cartes de gran interès històric, datades entre el 1941 i el 1943, en què Escarré, abat coadjutor en aquells moments, escriu als bisbes de Pamplona i Madrid-Alcalá per informar-se sobre les activitats dels membres de l’Opus Dei a Barcelona. I, en concret, sobre l’enrenou provocat per la decisió del p. Manuel Vergés, director de la Congregació Mariana de Barcelona, vinculada als jesuïtes, d’expulsar sis joves que seguiren el camí de l’Opus. Segons Saranyana es tractava de noms tan coneguts com Alfons Balcells Gorina, Ramon Guardans, Raimundo Pániker, Rafael Escolá o Laureano López Rodó. L’abat, en carta al bisbe de Pamplona, Marcelino Olaechea, li diu: “Yo creo, y se lo he dicho a muchos, que el Opus es verdaderamente Dei. Pero sus procedimientos... ¿no los juzga también V. E. demasiado secretos y misteriosos?”. I en una altra carta al bisbe de Madrid-Alcalá, Leopoldo Eijo Garay, pregunta per “algunas relaciones y contactos con la famosa secta de Bañolas”. Saranyana, que inclou un molt complet aparell de notes, precisa que la paraula secta és inapropiada i difamatòria, tot i circular en ambients eclesiàstics, per referir-se a la fundació promoguda per Magdalena Aulina a Banyoles, i retreu al bisbe de Girona Josep Cartañá una certa persecució, fins al punt de prohibir la seva iniciativa (finalment Aulina es va traslladar a Pamplona, on va crear l’Institut Secular d’Operàries Parroquials). Els dos bisbes donen àmplies explicacions a Escarré. I en una de les missives, l’abat respon: “Siento verdadera simpatía por el Opus Dei (...) No he vacilado en protegerle y defenderle ante las autoridades”.
Arran de la primera trobada i de posteriors encontres, s’estableix una relació d’amistat entre Escarré i Escrivá de Balaguer. Comenten qüestions com la condició d’abadia nullius que Montserrat havia perdut o l’estatus jurídic de l’Opus Dei. Estaven d’acord que el monjo Adalbert M. Franquesa fes la preparació litúrgica dels tres primers sacerdots de l’Obra, tot i que finalment es va dur a terme a El Escorial. Aquesta simpatia es tradueix fins i tot en l’enviament a Madrid d’unes ampolles del licor Aromes de Montserrat. Això no treu que Escarré preguntés també per les queixes del p. Josep Maria Torrent, de l’Oratori de Sant Felip Neri, sobre el sistema de captació de vocacions. Escrivá de Balaguer lamenta l’actitud de l’eclesiàstic, tot i que afegeix: “No piense, querídisimo P. Abad, que niego la posibilidad de un celo desmedido e imprudente de alguno de la casa”.
A finals del 1949, Escarré convida Escrivá de Balaguer a predicar uns exercicis espirituals als monjos de Montserrat, però a partir de llavors l’epistolari ja és més protocolari (no s’obliden de les onomàstiques). Escarré farà un gir cap el catalanisme que desemboca en les declaracions crítiques contra el franquisme a Le Monde del 1962 que el forçaran a l’exili. Però sobre les seves opinions po
L’amistat entre Escarré i Escrivá comença a partir d’una primera trobada a Madrid l’any 1943
lítiques ja no hi ha cap referència en la correspondència.
El darrer intercanvi de parers té lloc el 1957 arran del nomenament dels ministres Mariano Navarro Rubio i Alberto Ullastres, membres de l’Opus. Escrivá li diu: “La Obra nunca se puede hacer solidaria de las actividades profesionales, sociales, etc, de sus miembros (...) y por otra, jamás puede acortar esa libertad personal de sus hijos”.
Són 129 cartes i telegrames, entre el 1941 i el 1966, que es tanquen amb la nota redactada pel metge i teòleg Joan Baptista Torelló arran de la seva visita a Escarré, retirat a Viboldone (Itàlia). Diu que l’abat li va comentar: “Me dijo una vez el card. de Tarragona [Arriba y Castro] que yo me metía en política, y le respondí que él hacia política todos los días, como la casi totalidad de los obispos de España”. ●